Sentia el vent més fort que de costum al seu rostre. Veia tota la ciutat. Els seus pensaments volaven més ràpid que aquell vent furiós, però no els escoltava. Havia pres una decisió, i no hi havia marxa enrere, així que més valia gaudir d’aquell moment. Era curiós com, en despuntar l’alba, els edificis a contrallum semblaven vius i bells. Era estrany com el típic estrès dels carrers esdevenia una tranquil·litat silenciosa. Després de tant de temps, mai havia imaginat que aquell racó esdevindria acollidor. Tancà els ulls i sentí calma. Una brisa lleu. Una escalfor desconeguda. I un cop sec quan el seu cos impactà contra l’asfalt.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.