Clàudia Armengol Dura_1r STG_LYCÉE COMTE DE FOIX
Venia d’un viatge amb els pares de l’altra banda de món. Era nit de lluna plena i feia un fred que pelava fins a la carcanada. Anava a casa a canviar-me, tenia ganes de veure’t. A l’entrar al carrer, vaig veure una ombra plantada davant de casa. Qui podia ser? Què feia allà? Vam avançar a poc a poc per veure de qui es tractava. De sobte, com per art de màgia una veu dolça, tranquil·la, d’home, deia el meu nom: Clàudia. Eres tu. Vaig baixar del cotxe, i vas dir d’un sol cop: “T’estimo, ets la llum dels meus ulls, el color dels meus llavis, el perfum de la meva pell, la música dels meus somnis, el cel dels meus peus”.