Avui comença un de tants matins. Sense res de particular. Dia rere dia. Arribo tard, com sempre… Ja no ho puc suportar. No vull més bronques estúpides ni esforçar-me inútilment, definitivament, no vull sentir-me abatuda. Tot és massa frustrant. Passen els dies i la meva força contra el món s’esgota i, no sé, potser em rendeixo i em comença a ser tot igual. Només vull tancar els ulls i respirar… respirar ben fort, emplenar-me els pulmons d’aire fins que la realitat ja no existeixi, esperant que sigui demà i tot canviï. Necessito escapar lluny, viure lliure de lligams i obligacions. Fugir de l’estúpida monotonia. És tan difícil?
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.