Sobre meu s’estenen milers de cuques de llum; els estels. Al meu costat només s’hi asseu la gent en què confio i aprecio, tots junts. Ja fa estona que parlem del que va passar ahir. Tots junts sota el meu porxo que mira al bosc. “Sento que em criden”, dic als meus amics mentre m’aixeco mig atordit. Ells em pregunten: “qui?” Responc: “sento que em criden”. Els amics intrigats pregunten novament: “qui?” Jo responc: “allà en el bosc fosc, allà en la negra nit sento que em criden, sento que em criden”. I faig el primer pas cap a la foscor. Una força, una veu m’atrau. Les paraules, abans de desaparèixer en el bosc, em criden em criden…
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.