Sempre hi ha un moment en què ens agradaria que els pares no hi fossin. Quan et criden, quan no et deixen sortir, quan t’esbronquen perquè no estudies… Són moltes coses que ara ens molesten, però que si no hi fossin trobaríem a faltar. Perquè tot això, al cap i a la fi, tindrà un bon resultat. Ells ens ensenyen com caminar sobre un fil que es belluga i ens pot fer caure. També és cert que no tot és dolent, quan els necessitem els tenim, diguin el que diguin, un pare i una mare mai et fallaran i donarien la seva vida per tu. I sabeu què? Que jo mai els dic que els estimo o els dono les gràcies. Ara ho faig. Per vosaltres, pares.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.