Menors de 15 anys

Antonella Laise_4t C COL·LEGI MARE JANER (EDICIÓ 2021-2022)

Se’n va anar. No sé ni quan, ni com, però ja no era amb mi. Parlàvem cada dia. Ens preocupàvem l’una per l’altra. M’agradava sentir que m’escoltava. Em relaxava la seva veu. Ens vam començar a agradar. Teníem una connexió molt bonica. Em vaig adonar que m’havia enamorat. I el quatre de juny de 2020, una data que mai oblidaré, em va canviar. Em va dir que ja no m’estimava. Va trencar el meu cor en trossos molt petits. Em va trencar a mi. Va sortir de la meva vida. Em va fer fora de la seva. Al final em vaig acostumar que ella no hi fos. A ella no li va fer mal, a mi, sí.
Ja m’he oblidat d’ella, però no del mal que em va fer.

Pol Coll_3r D EA 2A ensenyança d’Ordino (Edició 2021-2022)

En un dia normal del desembre del 2019, un home de la Xina va anar a sopar tranquil·lament a un restaurant. Li van servir ratpenat fet a la planxa amb salsa de xampinyons de la casa. Un temps després, l’home es va començar a trobar malament, el van portar al metge i li van dir que no sabien quina malaltia tenia i que es moriria. Temps després, tots els que havien estat en contacte amb l’home es van començar a ficar malalts i alguns morien. Era molt estrany.
Es va registrar el virus com a covid-19 i es va decretar el confinament de tota la població mundial. Després d’això, em vaig trobar malament i per això vaig marxar del cinema.

Judith Pacheco_3r D EA 2A Ensenyança d’Ordino (Edició 2021-2022)

Aquella persona era qui em feia aixecar, qui em mantenia desperta, qui obria el llum de la meva cambra fosca i qui, en definitiva, em feia sentir sempre viva. Era una persona que tenia una espècie de màgia i no sabia explicar ben bé per què. Només escoltar el seu nom, sentia que en lloc de tenir budells tenia papallones voletejant per la meva panxa. La seva màgia feia que fins i tot m’estimés a mi mateixa.
Però, com diuen sempre els adults, quan creixes i et fas gran, la màgia desapareix. Dit i fet. Aquella persona tan especial i màgica va desaparèixer, es va dissoldre com el sucre a l’aigua i ara ja només em queden els records.

GUANYADOR CURS 2021-2022
Leire Domínguez_3r B EA 2a ENS. D’ORDINO
Ell sempre havia volgut ser una formiga, perquè sempre estaven acompanyades, inclús amb els del seu voltant. Perquè sempre s’ajudaven entre elles i tenien algú sobre qui recolzar-se. Però uns anys més tard, va entendre que no es tractava d’això. Es tractava més de ser com una papallona. De ser única, de no trobar ningú com tu. De no haver de dependre de ningú per a poder estar bé, per a poder gaudir dels millors moments. Que no havia d’estar sempre acompanyat, que la companyia d’un mateix fos més que suficient, de no tenir la necessitat de recolzar-se sobre ningú sinó tenir la suficient força per fer-ho tu sol.

GUANYADOR CURS 2021-2022
Ot Monell Sancho_3r A  Col·legi Sant Ermengol
Comença a ploure, fa fred. Estàs sol. Una llàgrima es fusiona amb la pluja. Els dits et tremolen i, suaument, deixes caure una pistola a terra. El soroll et fa obrir els ulls. Al teus peus: un home. Com? Per què ho has fet? No ho saps. Intentes manipular l’escena del crim, potser si sembla un suïcidi… El desànim et posseeix, així que el deixes com estava. No, millor amagues la pistola i et desfàs del cos. Al centre de la foscor unes llums vermelles i blaves il·luminen fatalment la nit. Et quedes sense temps…

Ruben Freitas_3ème I Lycée Comte de Foix

L’estiu passat estava a la platja amb la meva família i li vaig demanar al meu pare si podíem anar a donar un tomb amb una moto d’aigua. El meu pare em va dir que sí i vam estar uns 15 minuts donant tombs. Vaig veure una illa i li vaig dir al meu pare que si podíem anar-hi. Quan vam arribar ens van envoltar en menys de 5 minuts un grup de taurons molt grossos. Vam tenir por perquè estaven envoltant la moto i no teníem el mòbil per demanar ajuda. Vaig començar a cridar de tanta por i cada vegada apareixien més taurons al voltant de l’illa, on hi havia gavines mortes i tot tipus d’animals… Continuarà like per a la segona part.

Ariadna Monteiro Pinheiro_3ème I Lycée Comte de Foix

La gent diu que el dolor sentimental més fort és quan es mor un ésser estimat. Suposo que tenen raó, però a mi el dolor que més mal em fa és quan una persona que estimo, sense raó, s’allunya. Crec que soc jo el problema i potser sí que ho és, perquè soc massa insegura. No ho sé, però jo sento que quan es mor algú, sé que no se n’ha anat per la seva voluntat, en canvi, quan la persona és viva i surt de la teva vida, ha estat per alguna raó. Quan estic en aquesta situació, pensaments negatius i milers de preguntes sense resposta m’envaeixen. Simplement és una sensació que no li desitjo a ningú. La mort és llei de vida, la resta no.

Adrià Regalo Figueiredo_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Els fas l’últim petó als teus pares i al teu germà sense saber-ho. Agafes les teves coses i surts de casa per anar a l’escola. Puges a l’autobús. Arribes al centre i comences a parlar amb els teus companys. El dia transcorre amb normalitat. Arriba l’hora del pati… tens un pressentiment i truques a casa. No saps que és l’ultima vegada que escoltes la veu dels pares. RING-RING, acabes el teu dia escolar. Vas cap a l’entrenament, acabes a les 22.00 i agafes el bus que et tornarà cap a casa com cada dia. Puges i et poses els iPods. De sobte es torna tot fosc i s’escolta un soroll espantós… Mentre penses en l’última trucada a casa…

Mireia Pardo_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA STA. COLOMA

Estic en una habitació tancada, blanca sense finestres ni portes. Porto una bata blanca, només recordo que estic en una banyera plena de sang. De cop apareix una noia, Eufòria. Comença a riure i diu: “Surt d’aquí, Emma, anem de festa. És igual com estiguis, t’ho passaràs bé!” Després, la Sadina que l’adverteix: “No baixis, queda’t aquí, passa de tot, no facis res”, i la tercera noia, Irania, que crida “podeu parar, fes el que vulguis, Emma! Total, a ningú li importa!” “L’Emma encara està en coma, creiem que ha sigut un intent de suïcidi i li hem detectat un trastorn bipolar”, va informar el doctor a la família.

Aintzane Oyaga_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA STA. COLOMA

Quan començo a caminar i a notar el sol que pica el meu cos, però també que queda poc per gaudir de l’aigua. Quan em poso el neoprè i l’arnès, la sensació de saber que et divertiràs moltíssim. Entro i sento la fredor de l’aigua gelada als meus peus, sé que aquell dia passarà volant. I de sobte toca penjar-se des d’una cascada molt alta per gaudir l’aigua caure per la cara, entrar pel neoprè i saber que comences un nou barranc i una nova aventura. Quan s’acaba, penses que et queda temps per arribar al cotxe, però recordant que has fet una cosa que t’apassiona i sobretot fent-ho amb el teu pare, algú que estimes.

Ona Torres Fernández_4t B Col·legi Mare Janer

Van ser els pitjors minuts viscuts. Ell ja s’acomiadava per sempre, i tenia els ulls plorosos i apagats, sense la màgia que transmetien abans. I alhora, li emergia un somriure. Mai no havia notat una connexió tan gran amb algú, una connexió que no duraria gaire més. La seva veu calmada em va dir les seves últimes paraules. Va haver-hi un silenci. Un silenci profund. Un silenci buit. I es va apagar. I no hi era. Acomiadar-me d’ell no va ser fàcil. Tot es va aturar. Les emocions i les llàgrimes van ser vives, i no sabria dir si tancaven una ferida o si n’obrien una altra. Va ser inevitable dir-li la darrera paraula. Un adeu per sempre.

Aitana Colobrans Sanjuan_4t B Col·legi Mare Janer

Entres en l’adolescència i el teu món canvia, ja no reconeixes el que t’envolta. La gent en qui creies ja no és com era i et comença a fallar. També tu mateix has canviat i te n’adones, saps que et comportes diferent amb tots. Ja no confies en ningú. El dolor ha mutat i ja no és físic, sinó emocional. Les nits s’han convertit en un infern.
I apareixen les preguntes i comences a donar tombs al cap. Què és la confiança? Què vol dir confiar? És un poder. El poder que li dones a algú per destruir-te en qualsevol moment. I per què? Per què fem això? Perquè estem convençuts que no ho farà mai. Arriba un moment que dius prou. Fins aquí.

Mariam Bensaleh _3ème B Lycée Comte de Foix

Un dia, amb tretze anys, el Jaume que era a casa ben tranquil, va rebre una trucada; era del seu avi. Aquest li demanava el favor de portar-li les ulleres que s’havia descuidat a casa seva, ja que no vivien gaire lluny l’un de l’altre. Però llavors, va tenir la curiositat d’emprovar-se-les i es va endur una sorpresa. Amb aquelles ulleres podia veure el món en blanc i negre. Quan les hi va tornar, l’avi va explicar-li que era el metge qui li havia receptat perquè evitaven quedar-se cec. I, des d’aquell dia, no ha deixat de preguntar-se com poden existir ulleres que permeten veure-hi així. Però, encara avui, no ha trobat cap resposta.

Clara Mateus Sobral_3ème B Lycée Comte de Foix

Tot va començar quan jo tenia cinc anys. El gos del meu pare ja tenia l’equivalent a deu anys d’un humà, es deia Max i tenia molta energia. Recordo una anècdota que m’han explicat sovint i és que una vegada que el van soltar de la corretja se’n va anar directament cap a mi i em va fer volar pels aires. Després d’allò, van passar moltes vivències i anys i es va anar fent més gran i assenyat. El seu millor amic era el gatet que teníem que es deia Mixu. Jo me’ls estimava ambdós tot i que eren lluny de mi perquè es van quedar a Portugal i nosaltres vivim a Andorra. Ara bé, els anys passen i s’ha convertit en una estrella molt brillant.

Claudia Iglesias_4t Col·legi Sagrada Família

Malauradament els humans aprenem a base de cops. La pandèmia va venir a canviar el món i a ensenyar-nos lliçons de vida. Vam descobrir que la família i els amics eren vitals i vam enyorar abraçades i petons. Vam valorar moltes professions imprescindibles en les nostres vides com les dels metges o les infermeres però també altres com la feina dels agricultors, els botiguers o els transportistes. Vam apreciar les coses petites com fer un passeig per la muntanya, les olors, la brisa del mar o simplement el vent a la cara. I vam veure que abans érem lliures i no ho sabíem. Ens queda el més important, que quan tot passi no se’ns oblidi!

Anna Herraiz_4t Col·legi Sagrada família

Un dia, en George estava passejant per casa seva quan l’antic telèfon que tenia a l’habitació va començar a sonar, va agafar-lo i una veu va començar a dir: “Nick corre que no arribem.” Ell a l’escoltar això es va quedar de pedra i li va dir que s’havia equivocat de número. Però al sentir la televisió de fons, el George va reconèixer una cosa que li era coneguda i li va preguntar qui era ell i a quin any estaven, i ell li va contestar: “Em dic Clay i som a l’any 1970.” El George li va dir que ell era a l’any 2020 i des d’aleshores els dos van començar a parlar cada dia fent que comencessin a sentir atracció romàntica l’un per l’altre.

Naia Olaskoaga_3r C  EA SEGONA ENS. D’ORDINO

El 16 de setembre a les 11 del matí em trobo al mig de la vall d’Incles amb poca pinta d’excursionista. Estic il·lusionada d’anar a Fontargent i caminar 6 hores seguides un dia festiu. M’endinso al bosc. Com que estem en un país ben pla, no costa res pujar. La típica herba que punxa com mai m’irrita la pell. Ma mare demana: “És aquest el camí?” Com que em diuen que he de ser positiva dic que sí. Arribo a la base d’un pendent molt fort i confirmo a la mare que ens hem perdut. Decidim baixar i en un tronc podrit escriu les nostres inicials. Imagineu-vos en quin estat estava. Si algun dia el veieu, sabreu que no aneu pel bon camí.

Joan Loan_3r C EA SEGONA ENS. D’ORDINO

Em dic Pep i vull marxar de casa. Ja porto uns mesos intentant-ho. Fa unes setmanes he intentat fer signar al papi una autorització per independitzar-me sense dir-li què signava, però m’ha enxampat, ha rigut i m’ha reptat a tornar-ho a provar més endavant. Avui ho he intentat amb la mami. Li he dit: “A veure si et queda clar: ja no soc un nen, soc un adult de 48 anys capaç de prendre les meves pròpies decisions i resoldre per mi mateix els meus propis problemes. Així que mami, fes-me la maleta i algunes carmanyoles de macarrons que jo no puc seguir vivint en aquesta casa!” Fa una setmana que estic castigat a la meva habitació.

uQueralt Pedret Monells_3r BCol·legi Mare JanerEstimat Bernat, no sé ben bé per què t’escric, però ja no és el mateix. Et semblarà estrany que t’escrigui, però és el que sento. Necessito dir-te que et trobo a faltar, sento que ja no estàs amb mi i em destrossa pensar-ho. Fa dos anys que no rebo els teus missatges ni les teves trucades, ja no tinc els teus petons, les teves abraçades, el teu somriure… I cada nit em paro a pensar què seria de la meva vida si estiguéssim junts, hauria tingut tots els problemes que tinc? Et necessito molt més ara. Crec en el destí i si tot va bé tornaràs, no tinc cap pressa, pren-te el temps que necessitis, jo sempre estaré aquí per a tu. T’espero.

uMarkel Postius_3r BCol·legi Mare JanerRecordo quan fèiem el dinar familiar a Lleida. Aquelles sobretaules tan llargues. Recordo quan jugava a futbol amb els cosins. Recordo que quan acabàvem de jugar, anàvem a la piscina. Recordo quan donava el menjar als canaris. Recordo que per pujar a Andorra compràvem el sopar a Artesa. I que ens menjàvem aquella coca de recapte. Recordo que en un instant tot va canviar. Recordo aquells dies a casa, la sensació de por, les estones a la finestra, la sensació de tancament, els aplaudiments a les 8 de la tarda, i aquelles tardes jugant al parxís. Recordo que la meva vida no tenia res a veure amb la d’abans. De cop, tot s’havia acabat.