Menors de 15 anys

Laia Bonache Moya_3r Col·legi Mare Janer

Fa tan sols dues setmanes tot va canviar. La meva millor amiga, amb qui passava gran part de les hores del dia, se’n va anar. Sincerament, la vida se’m feia més fàcil i dinàmica. Sé perfectament que en qualsevol moment que la necessiti ella serà al meu costat, com sempre seguirà sent-hi, però aquest cop, lluny. Ara, realment és quan te n’adones que les persones d’un dia a l’altre poden desaparèixer del teu món per diferents circumstàncies. Al cap i a la fi, he gaudit moltíssim amb ella i he passat moments únics que mai oblidaré. Per tot això, només caldrà temps, i a mida que vagi passant, m’acostumaré a la seva absència. Fins sempre!

Dylan Toribio Moreno_3r E EA Segona Ens. d’Encamp

Anava de camí a l’escola amb la moto com sempre. Ja a classe, estava esperant el meu millor amic, però no arribava. Vaig decidir anar-lo a veure a les cinc amb la moto. En arribar la seva mare plorava i li vaig demanar què li passava amb tota confiança, ja que era com la meva segona mare. Va explicar-me que el dia anterior, quan vam quedar amb les motos, va patir un accident. Per dins era com si una part de mi hagués marxat, tenia el cor trencat. Vaig passar tot el camí plorant. No vaig ser capaç de pujar a la moto perquè em recordava a ell. El funeral va ser el pitjor. M’agradaria haver-lo acompanyat, canviar-me per ell.

David Da Costa Carvalho_3r E Ea Segona Ensensenyança d’Encamp

Anava caminant pel carrer i vaig mirar al meu costat. De sobte, vaig veure un home que em saludava. Quan vaig respondre amb un gest, em va mirar amb expressió estranya. En veure això, vaig mirar al costat i vaig veure una altra persona. No em saludava a mi. Incòmode, vaig assegurar-me que ningú se n’havia adonat i vaig continuar caminant mirant a terra mentre sentia una gran vergonya pel que havia passat. Per fi, en arribar al meu cotxe, vaig posar-lo en marxa i vaig prendre una decisió: mai més passaria per aquell carrer.

Cristina Rodrigues_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA STA. COLOMA

Les set del matí, cau un raig de sol a la finestra de l’habitació i penso què passaria si desapareguessin tots els adults del món, què faríem els nens en un món sense normes ni lleis on poguéssim fer el que volguéssim sense obligacions… Hi hauria algun líder que manés? Què farien els nens petits? Els cuidaríem els més grans? Aniríem a l’escola? Qui ens faria el dinar? D’on trauríem els diners? Tindríem educació? Hi hauria guerres entre nosaltres? Seríem feliços? Com Ens defensaríem dels perills de la terra? Com continuaria la història de la humanitat?

Jordi Marques_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA STA. COLOMA

Estic estirat sobre l’asfalt de la carretera, sento com cauen les pesades gotes del cel impactant de manera agressiva sobre el meu rostre. Em tremolen les mans i sento calfreds molts grans.
La sang regalima i sento sirenes, crits i gent parlant, el caos augmenta en unes mil·lèsimes de segons. Veig com un noi que s’atansa lentament cap a mi em pregunta coses però no l’entenc i el veig borrós. Em deslliga els botons de la camisa i amb les seves dues fredes mans em comença a prémer al pit de manera contínua. Tinc por i estic molt espantat, cada cop escolto menys el caos i el noi se’n va a poc a poc però en realitat qui se’n va soc jo.

Alèxia Lladó_1ère MCV Lycée Comte de Foix

Gràcies padrins, us voldria donar les gràcies. Gràcies per tot l’amor que m’heu donat, els valors que m’heu ensenyat i la disciplina que m’heu transmès. Recordo la vostra cara de felicitat els diumenges amb la taula plena de nets, aquelles sobretaules llargues, compartint els vostres coneixements. Tots aquests moments culinaris que ens vau dedicar, els panellets a la tardor, els canelons a l’hivern, les mones a la primavera i els arrossos a l’estiu. Quan era petita em vau ensenyar a caminar, i actualment seguiu donant-me consells. Ara us agraeixo els meravellosos moments compartits. Gràcies per la vostra presència avis. Us estimo!

Rodrigo Mateus_1ère MCV Lycée Comte de Foix

Un diumenge a la tarda vaig sortir de casa per anar a comprar. Era un diumenge d’hivern i feia un fred glacial. De sobte mentre passejava vaig saludar un home que m’aixecava la mà, llavors li vaig tornar la salutació però va resultar que estava saludant una noia guapíssima amb uns talons espectaculars que anava darrere meu. Quina preciositat! I quina vergonya! Aquell dia tornant a casa vaig decidir fer les maletes i marxar del país. Me’n vaig anar a viure a Rússia. Ara mateix intento començar una nova etapa i no pensar en aquella confusió que em va canviar la vida. Suposo que enteneu la meva decisió. Soc extremament tímid!

Lander Teixeira Sánchez_4t A Col·legi Mare Janer

Era un dia d’estiu. Jo, jugant a casa tranquil·lament amb alguns dels meus videojocs preferits i mirant les sèries japoneses recomanades pels amics. Fins que sento el timbre. Era ma mare dient-me que baixés a ajudar-la, perquè aquell era el dia d’anar a comprar. Però no havia comprat menjar…, sinó un moble més gran que l’Empire State. Vam trigar més de trenta minuts per pujar-lo a casa i tota una tarda perduda muntant-lo tot sol. A la nit van venir unes amigues de ma germana i ma mare va sortir a sopar. Amb els amics no hi podia comptar. Vaig decidir sortir, així que vaig marxar de casa. No vaig tornar fins l’endemà.

Anna Pueyo Roda_4t A Col·legi Mare Janer

Els ulls volaven com ocells a la nit. Paraula a paraula m’anava submergint en aquelles pàgines amb olor de vell. Cal·ligrafia antiga i una història apassionant en cada capítol. Cada frase i cada lletra em feien ignorar l’infern amb què coexistia.
Però ja era hora d’acabar. Tocava llegir l’última paraula de l’última frase de l’última pàgina de l’últim capítol, d’aquell fantàstic llibre que tant m’havia ajudat. Però aquest cop era diferent, no era un “fins aviat”, no era un “ja ens veurem”. Ja res seria igual, no ens tornaríem a veure, no aquí, no ara, no amb aquest nom o amb aquesta cara.
Ara i per sempre: gràcies i adeu, estimat.

Ivet Torredà_3r E EA Segona ensenyanç d’Ordino

En aquell moment, en el que penses que ho tens tot. Que has trobat la persona que et fa feliç en cada moment, que t’alegra els teus pitjors dies i els bons encara els fa millors, en el que te n’adones que aquella persona és la teva font de felicitat i penses; que trist que això algun dia s’acabarà, algun dia aquesta persona ja no estarà al meu costat i hauré de seguir endavant. Et sentiràs culpable cada dia per no valorar suficient el que un dia vas tenir i ara ja no. Per això valora els moments, els riures, les abraçades, els petons, les bromes de cada persona que et fa feliç perquè quan  menys t’ho esperes ja no hi seran. I en aquell moment serà quan veuràs que no valores el que tens fins que ho perds.

Renata Rodrigues_3r E EA Segona ensenyança d’Ordino

Un dia de neu la Jana estava avorrida a casa, estava desesperada mirant per les xarxes socials com tothom tenia algú per passar l’estona. És veritat que ella estava enamorada d’un xicot i havien tingut algun petó però no eren res seriós… Així que aprofitant que té casa sola li va trucar i el va convidar a casa seva. El Roger va arribar, la Jana li va ensenyar una mica la casa i van anar a l’habitació, la Jana li va proposar que busqués pel·lis mentre ella prepara alguna cosa per menjar. Es van abraçar i van passar l’estona… la Jana va preguntar què eren i ell va dir: “No ho sé, l’únic que sé és que ho vull seguir sent.”

Juan Martin Manjon_3ème G Lycée Comte de Foix

El meu hobby és jugar a videojocs. Tinc una PS4 i un ordinador. Quan surto de l’escola, el primer que vull fer és arribar a casa per començar a jugar. Quan m’avorreixo de jugar o arriba el meu pare de treballar, em poso a fer els deures. Quan els acabo sopo o, si és d’hora, torno a jugar als meus jocs preferits amb els meus amics. Això és molt divertit, perquè no estàs sol i no t’avorreixes. El meu joc preferit en aquest moment és NBA 2K20 i també m’agrada molt Fortnite. Els meus amics poden jugar-hi fins a molt tard, però jo no puc fer-ho perquè els meus pares no em deixen. No em molesta, però m’agradaria poder jugar més temps.

Paula Moreno_3ème G Lycée Comte de Foix

Tot va començar un dia d’estiu. Era un dia de molta pluja. Estava tot inundat. La meva àvia i jo vam anar a comprar el pastís i una mica de pica-pica per a tota la família. El meu avi, mentrestant, estava a la seva parcel·la verificant que la pluja no hagués fet res malbé. Quan vam arribar a casa i estàvem a punt de berenar, va rebre una trucada molt urgent: la seva parcel·la s’estava cremant, perquè un llamp havia caigut sobre uns arbres. Tot seguit, va agafar el cotxe i va anar ràpidament a la zona afectada. El foc cremava en un radi de cinc quilòmetres. Per aquest motiu el meu avi no va poder assistir al meu novè aniversari.

Noemi Gil_3r Col·legi Sagrada Família

En aquell precís moment li va canviar la seva vida. Aquell noi, un  atleta, va tornar a obrir els ulls, després de dos mesos, rodejat de màquines i cables en una habitació blanca. Era a l’hospital, després d’un greu accident. Les primeres paraules que va escoltar van ser: mai més podràs córrer. Aquella frase el va destrossar, però, després de molts mesos de recuperació va decidir intentar agafar una mica de velocitat, adonant-se que això era la seva vida, i no podia deixar de fer-ho. Al cap de dos anys practicant, va tornar a competir. Després de mil derrotes, va aconseguir el ritme d’abans i va arribar a les Olimpíades.

Yeray Hernández López_3r Col·legi Sagrada Família

Any 2020, any futurista, hauríem de trobar cotxes que volen, robots que podrien fer les feines de casa com vam veure a Jo, robot…
Però tot és estrany… Les botigues estan tancades, als restaurants no hi ha ningú, les taules són buides i la màquina de cafè desconnectada. Els carrers també buits, la poca gent que hi ha té por, no hi ha vida social i portem una mascareta que ens cobreix el neguit que tenim. Tot és massa tranquil, no hi ha soroll, sembla que no hi hagi vida; però, de cop i volta  sortim als balcons i finestres, s’escolten només aplaudiments: és un gran agraïment, són les 20 h. Covid-19… com ens has canviat la vida tan radicalment?

Bruno Antunes Varela_3r B EA Segona Ensenyança d’Encamp

No us creureu què em va passar l’any passat. Va ser brutal perquè havia anat amb tots els meus amics a la muntanya a banyar-nos a Barage. És un lloc molt bonic on hi ha peixos i granotes i l’aigua és molt clara, però freda. Primer ens vam banyar i després vam estendre les tovalloles i vam fer un pica-pica. Mentre estàvem menjant, de sobte, va sortir un bou blanc i molt gran i es va ficar a l’aigua. Després va sortir i va començar a cridar. Ens vam espantar molt, però de seguida va marxar. Bé, això és el que em va passar a mi i a uns amics i és quelcom que no oblidarem mai perquè va ser un sobresalt gegant.

Rodrigo Da Silva Moreira_3r B EA Segona Ensenyança d’Encamp
És de nit, vaig sol per la carretera i fa fred. Em poso la caputxa de la dessuadora caminant sempre recte, sense parar mentre bec alcohol per oblidar aquells records del passat obscur que vaig tenir de més petit. Sempre sol, que ningú em parlés, que ningú jugués amb mi. Però vaig trobar la manera de no deprimir-me: pensar en la meva família i la música. Amb la lletra puc expressar tot el que vull amb una base rap, trap, bombap i de molts estils més de música urbana. També vaig trobar una persona que li passava el mateix, però ell sabia compondre les cançons. En vam fer moltes i les vam penjar a YouTube. Sempre de nit.

Berta Camp Suñé_3r A Col·legi Sant Ermengol

No sé encara què fa més ràbia, si que el dia que pots dormir fins tard els veïns facin un soroll espantós i el dia que t’hagis de despertar d’hora no en facin cap o que justament facin obres al costat de casa quan vols estar tranquil·la. La veritat és que a vegades penso que conspiren contra meu, perquè quan necessito una mica de silenci i tranquil·litat hi ha algun fenomen que m’ho espatlla tot. La meva pregunta és: per què la gent es posa a fer obres i sorolls durant el cap de setmana quan hi ha tant temps entre setmana? Justament el cap de setmana, quan necessito tranquil·litat, la gent es posa d’acord per fer tot l’enrenou possible.

Tomàs Marsenyach Callejo_3r A Col·legi Sant Ermengol

La meva experiència amb el coronavirus ha estat una mica estranya. Al principi m’adonava de com era d’avorrit quedar-se a casa tancat i sense poder fer res ni sortir-hi. Els mesos van anar passant. Trobava a faltar els meus amics i en general la gent que m’estimava, però vaig entendre que havíem d’aguantar fins que tot es normalitzés una mica. Però no tot ha estat negatiu, la Covid ens ha ensenyat a valorar els moments que passem amb els éssers estimats. L’ordre de prioritats ha canviat.

Paul Raphael Moreno_3ème B Lycée Comte de Foix

La pesca implica tota la tribu. Es passen tot un dia preparant un parany. Aquest està fet de branques de vinyes i de pedres. L’endemà, tota la tribu es reuneix i surt a pescar al llac. Alguns homes es posicionen fora de la trampa per matar peixos més grans. Els altres agafen les branques i fan un cercle. Aquestes fan pensar els peixos que hi ha una barrera i intenten trobar una sortida. Però la tribu fa que la trampa es faci més petita. Després empenyen els peixos de tal manera que els faci entrar tots en un parany de pedres. Com no poden conservar-los en condicions òptimes, en deixen vius alguns, alliberen els que sobren.