Menors de 15 anys

Clàudia Garrido Tarroch_3r B Col·legi Sant Ermengol

Quan el professor d’història acaba 15 minuts tard, treu l’agenda i pregunta…
–Quin és el pròxim dia de classe?
Posa una pila de deures, mentre l’alumne més mandrós de tots pregunta si hi són al llibre, sabent que igualment no farà res de res…
–Sí, Carles, les trobaràs al llibre. Nois, les activitats 2, 3, 4, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 14, 17, 19 i 21 a la llibreta, les altres al llibre.
I aquí és quan el professor es retira lentament ignorant la mirada dels que sí que els faran.

Roger Buen Guans_3r B EA 2a Ensenyança d’Ordino

A les 18.37 h, a Arinsal (la Massana), un nen feliç però amb trastorns cerebrals i aficionat als anuncis de begudes es dirigeix cap al circuit on es troba amb el seu entrenador per fer una bona classe de BMX. El nen observa el que li ensenya l’entrenador, i es pregunta com s’ho fa per saltar tant. De tanta curiositat que té, al temps de descans, mentre ell beu aigua perquè el seu entrenador li recomana bona hidratació, veu que el seu entrenador no beu aigua, sinó que beu Red Bull. Llavors decideix beure’n ell també. Un cop el té a l’estómac, al seu cervell nota que li creixen noves forces espectaculars que li transmeten el poder de volar.

Martina Bringué Flores_3r B EA 2a Ensenyança d’Ordino

La Sofia era a la seva habitació. Com sempre, la tenia molt desendreçada i la mare repetia que l’ordenés. A ella no li importava tenir l’habitació així i se’n va anar a dormir. L’endemà es va despertar i va començar a cridar perquè no hi veia. A l’hospital el metge els va informar que s’havia quedat cega per la picada d’una aranya. Es van quedar en xoc, però el metge ja no hi podia fer res i li va donar l’alta. Abans que marxessin el metge va preguntar si la noia tenia l’habitació desendreçada ja que a aquestes aranyes és on els agrada viure. Quan va arribar a casa la Sofia va endreçar l’habitació i mai més la va tenir desendreçada.

Judit Marqués Roura_4t C COL·LEGI MARIA JANER

Mentre condueixo la miro. Dorm, que dolça es veu. Giro el cap, veig dos llums. Fosc. On soc? Hi ha dues imatges. En una em veig, viu, sol. A l’altra veig la meva filla, tombada, morta? Batec. Començo a córrer ràpidament però la seva imatge s’allunya a mesura que m’hi apropo. No hi arribo. Batec. Què faig? Veig com comença a esvair-se. Batec. No hi arribaré a temps. Batec. Corro amb totes les meves forces. Batec. Estiro el braç. Batec. M’ofego. Batec. Últim esforç. Batec. Ja la tinc. De sobte, llum.
La meva filla m’agafa la mà riallera. La miro i somric. L’abraço. He utilitzat els meus últims batecs. Ha valgut la pena.

Roger Piñero_3r C EA 2a Ensenyança Sta. Coloma

Hi havia una vegada un nen que tenia poders màgics, vivia enmig d’un bosc del Canadà. En Roberto anava a un col·legi privat, el Rocafort Premium High School. Allà anaven nens amb poders sobrenaturals. El Roberto tenia el poder de fer levitar el que volgués. Un dia es va enfadar amb un nen molt cregut que es deia Mildor. En Mildor tenia el poder que tothom el cregués, i li va dir a tothom que en Roberto es menjava els mocs.
En Roberto es va enfadar i va començar a fer-lo levitar.
En Mildor va tocar el sostre i ja no podia aixecar-se més així que es va esclafar contra el sostre i els seus òrgans van sortir volant.

Ainara Amigó_3r C EA 2a Ensenyança Sta. Coloma

S’aixeca sempre amb el peu esquerre, nit i dia de mal humor. Passa pel meu costat i no em saluda. Li cau una bossa i l’ajudo a recollir però em remuga. Sempre igual. Amb cara llarga. Em porta una magdalena cada matí. Sense dir res. Està fastigosa. Sempre hi ha silenci entre nosaltres, ja estic farta del seu mal geni. Aquest matí li dic que no pot estar enfadada amb el món, que sigui feliç! M’escolta i se’n va. No té remei. L’endemà truca a casa i l’obro. Em saluda i em dedica un petit somriure. Em dona les gràcies. No ho entenc. Avui la magdalena està boníssima. I sí. S’ha adonat que les coses amb bon humor surten millor.

Chloé Gouarré Riba_3ème H Lycée Comte de Foix

Quan ets petit sents curiositat per tot, com per aquella llum misteriosa, aquella cosa tan estranya que quan tanques la nevera s’apaga de sobte i desapareix; però que quan l’obres, s’engega per art de màgia. Tothom ha intentat, un cop a la vida, veure com es tanca la llum de la nevera. És un d’aquells misteris a resoldre. Fins i tot n’hi ha que han intentat entrar-hi per veure si realment s’apaga, i alguns han acabat trencant la porta. Al final, acabes descobrint que ens han mentit tota la vida, que no hi ha cap tipus de màgia ni cap persona esperant encendre o tancar el llum. Únicament és un petit, senzill i insignificant sensor.

Nahum Freeman Sans_3ème H Lycée Comte de Foix

Aquesta és una de les coses que, quan les veus al súper, prefereixes comprar-les fetes tot i que, en realitat, cuinar-les a casa no costa res. Vinga, decidit, deixo la mandra de costat i m’hi fico! D’una banda coc els macarrons a la cassola, de l’altra faig la salsa de tomata en una paella. I ara ve el moment decisiu: ho barrejo tot per acabar-ho al forn amb formatge ratllat i, sobretot, amb l’ingredient estrella: l’orenga que, si pot ser, no sigui de fa un any… Només de veure com es desfà el formatge se’m fa la boca aigua, però… La cuina ha quedat feta un desastre! Ara recordo perquè prefereixo comprar-los al súper…

Vicky Grau Pujol_3r E EA Segona Ensenyança d’Encamp

Hi és i no hi és. Està aquí, però ja no. El temps passa volant. Sembla mentida que fa 14 anys que hagi nascut. El temps s’ha d’aprofitar al màxim, perquè un cop passi, no tornà enrere. Intenta fer de tot, passa’t-ho bé, gaudeix al màxim. Però sobretot amb precaució, perquè el temps no solament passa també envelleix. El temps s’envola, vist i no vist. Un segon ha passat, el minut s’ha escapat, l’hora ja no és vista, i quan he aixecat el cap dels llibres, llibretes, ipad i zoom, el dia s’ha volatilitzat. Els dies van passant i l’any se’ns acaba, així que aprofiteu, segons, minuts, hores…en fer allò que més us agrada, aprofiteu!

Erika De Sousa Augusto_3r E EA Segona Ensenyança d’Encamp

Recordo encara el teu aroma, recordo totes les trucades, recordo el teus “tot anirà bé”, missatges que em treien un somriure. Et recordo a tu… Nosaltres érem l’un per l’altre, dic érem perquè ja no som, ja no som conversa, ja no ens truquem i sento que has entrat en un bucle d’amnèsia. Em sento destruïda al pensar el que érem i no som, el que podríem arribar a ser i no serem. Cada cop que et penso intento no recordar, però mil moments arriben així, impedint entrar en l’estat d’amnèsia.

Rafael Lopes Cabo_3ème A Lycée Comte de Foix

Em desperto feliç i alegre com tots els dies. M’aixeco ràpidament com sempre, però avui és el meu aniversari, faig 15 anyets, genial! Al matí anant cap a l’escola tots em feliciten. Sortint els meus amics em porten a fora precipitadament, no sé què passa… Sobtadament una explosió de llum, confeti, crits, l’eufòria s’apodera de mi! La festa que m’han preparat és extraordinària, magnífica, fabulosa, increïble… De sobte un so em desperta, estic envoltat de tota la meva família, tots em miren amb els ulls plorosos. Acabo de tornar d’un llarg viatge, he estat en coma més de tres anys, ara em toca fer realitat la meva vida de somni!

Hugo Lima Ribeiro_3ème A Lycée Comte de Foix

Soc l’Hugo i jugo en un equip de futbol d’Andorra. És el cap de setmana i ens toca el primer partit de la temporada, no sabem contra quin equip jugarem, l’Encamp, la Massana… Arriba el dia del partit i ens toca contra l’Ordino. Tinc una barreja de sentiments, content per jugar però molt trist perquè la meva àvia està a l’hospital en estat molt greu. El partit acaba i hem guanyat 4 a 1. Anem amb els meus pares cap a casa a celebrar la victòria. Arriba l’hora de menjar i ens truquen de l’hospital per comunicar-nos que la meva àvia ha evolucionat favorablement. Estic eufòric, la celebració ha valgut la pena, acabem el dia feliçment.

Albert Luque_4t ESO Col·legi Sagrada Família

Tot comença un dissabte a les cinc del matí en una parada de bus, amb tot l’equip de futbol amb el qual anàvem de torneig a la Cerdanya, on es presentaven uns equips de gran qualitat com poden ser: el Barça, l’Atlètic de Madrid… i molts més els quals ens farien perdre, segurament, però també acabaríem aprenent i fixant-nos en les jugades que fan i com es mouen pel camp.
A l’arribar a l’hotel, després d’ubicar-nos a les habitacions i ordenar-ho tot, ens van dir contra quins equips disputaríem els partits. Ens va tocar contra un equip francès i el Barça, al primer vam empatar 1-1 i contra el Barça vam quedar 5-2, com era d’esperar.

Alex Chufarovsky_4t ESO Col·legi Sagrada Família

Aquest estiu tan llarg que s’havia ajuntat amb la quarantena havíem decidit anar amb els amic a passar un dia a la muntanya. El dia següent vam fer les motxilles i vam anar al llac de Cabana Sorda, on hi ha roques des de les quals pots saltar a l’aigua. Quan vam arribar tot anava molt bé fins al moment que estava fent una foto a un amic. De cop sento un soroll molt estrany al meu darrere. Resulta que era una pedra que va caure d’un pic i m’anava just al cap. Vaig apartar el meu amic i em vaig tirar al terra. Al final només li ha ratllat una mica el braç. L’important és que no ens ha passat res greu i hem tingut la sort d’estar vius.

Pedro Marinho_3r D EA 2a Ensenyança d’Ordino

Aquell pobre senyor no recordava res. L’home es va despertar a terra després d’estar inconscient durant 30 minuts. Quan es va aixecar i va mirar al lavabo, va veure que hi havia un cadàver. Era el cos de la seva amiga. En aquell moment, la policia va trencar la porta per entrar i va declarar culpable el senyor que hi havia dintre de l’habitació. Després de dos mesos a la presó, va sortir i va anar al seu pis. En mil·lèsimes de segons, un detectiu va entrar i va començar a fer-li preguntes ximples. L’home se’n va cansar, va acceptar que l’havia matat i que va planejar tot allò per ser innocent.

Martí Farrero_3r D EA 2a Ensenyança d’Ordino

Em va dir que ja trobaria algú altre que m’omplis el cor d’amor, que tot això l’havia superat, que volia deixar-ho. Tots em diuen que l’oblidi, que les noies van i venen, però no saben el que diuen. Ella és única. Els últims vuit mesos havien sigut els millors de la meva vida. No hi havia dia que no somies en ella. No entenc per quin motiu ho ha volgut deixar. Que no era el millor xicot que es pot tindre? Li feia regals, li donava la bona nit, deixava de quedar amb els meus amics per estar amb ella… Era perfecte. Semblava que estigués obsessionat. Però no ho estava, veritat? Potser per això ho ha volgut deixar…

Laia Jover_3ème Lycée Comte de Foix

L’Ivan era un noi que se sentia menyspreat i rebia insults dels seus companys, fins i tot de la Lídia, de la qual estava perdudament enamorat. Però ella tenia parella, el Leo. I mira que n’arribaven a ser de diferents tots dos! Però quan l’Ivan intentava apropar-se-li, l’única cosa que aconseguia eren més humiliacions i insults. L’Ivan ja no podia més i es va acabar llençant per la finestra de casa seva. Va ser horrorós! Sortosament, va despertar-se al cap d’uns dies a l’hospital i l’única persona que era allà, al seu costat, era el Leo. Ara tenen 25 anys i l’Ivan i el Leo continuen estant junts, tot i que costa de creure.

Miquel Heredia_3ème C Lycée Comte de Foix

Anàvem dinou a vint. Malauradament, anava perdent, no em podia relaxar. El contrincant era alemany, de la federació de bàdminton. El partit finalitzaria als vint-i-un punts marcats per un dels dos jugadors. Era el partit més important de la meva vida, la final europea, una final que em regalaria una beca per accedir a una universitat. I, de sobte, el jugador alemany va enviar el volant fora del terreny, el que em feia empatar al marcador: vint a vint. Punt de partit. Les mans em tremolaven. En Hans va fer un cop terrible que no vaig parar. Em vaig tirar a terra pensant que ja havia perdut. Però no! Jo era el nou campió de bàdminton.

Juliette Bersoullée_3ème C Lycée Comte de Foix

Enguany no vam marxar tots tres de vacances sinó que vam ser quatre: el meu pare, el meu germà, el millor amic del meu germà i jo. Cada dia, el meu germà tenia mandra. Mandra de fer coses, mandra de caminar, mandra de treballar, mandra de dormir, mandra de tot! La seva paraula preferida era MANDRA. Mai no podíem fer res sense que el meu germà digués: –oi! quina mandra. Sempre fem bicicleta i acampem en algun lloc. Aquest any vam anar a Bretagne. Pedalàvem molts pocs quilòmetres perquè el meu germà és adolescent i tenia mandra. Aquest any doncs vam ser quatre: el meu pare, el meu germà, jo i el millor amic del meu germà: la mandra!

Maria Fernandez_3r B Col·legi Mare Janer

Tot va bé. Fins que arriba ell. Qui sap qui és i si em fa bé. Al principi sí, al final ja no. Comencen els riures. Després s’acaben. D’un moment a l’altre tot canvia. No sé què passa. El cap em dona voltes. M’estresso. No puc més. Necessito marxar. M’aixeco i me’n vaig. Em desoriento. No sé què fer. Em tanco dins. M’enfado amb mi. Començo a donar cops. M’entristeixo. Començo a plorar. Després d’uns minuts em calmo. Poso música. Vaig a fumar. Tornen els pensaments. Ploro de nou. Què em passa? Necessito tranquil·litat. M’adormo. Al dia següent em desperto. Em dutxo. Res a passat. Més tard… Tornem a començar.