Menors de 15 anys

Aina Soldevila Busquets_3r A Col·legi Mare Janer

Recordo quan et vaig veure, allà, al departament de llengua, entre llibres d’anglès i de català. Em vaig fixar molt en tu, ho reconec. Crec que tu també te’n vas adonar,
però vas dissimular, fullejant el llibre que duies a les mans. No m’importava semblar descarada, així que vaig continuar observant-te, amb molta atenció (jo diria que massa). Les mans, els ulls, els cabells… cada detall et feia únic, irrepetible.
Sempre em quedarà el dubte de què hauria passat si hagués reunit el valor d’intercanviar unes paraules amb tu. Per això, ara, cada dia t’espero al departament de llengua, llegint el llibre que duies a les mans.

Maria Cruz Pascual _3r A EA 2a ensenyança Encamp

“Ja ho tinc tot pensat, creu-me, tot. Només em falta donar el pas, donar el pas per trobar el meu lloc al món, per trobar-te a tu, abraçar-te en comptes de pensar-te, arribar a sentir-te realment al meu costat. Has fet molt per mi i t‘ho tornaré, passi el que passi. L’Aria… té por… i no n’ha de tenir, sóc la seva germana, ha de confiar en mi! Jo l’estimo pare, de debò que l’estimo, l’estimo incondicionalment, però no puc, no puc quedar-me aquí, no puc sabent que qualsevol dia pot ser l’últim.”
I es penedí d’haver provocat la mort de l’Aria… el seu suïcidi. Aquest malson la perseguí tota la vida. Però el va poder veure…

Nerea Fidalgo_3r A EA 2a ensenyança encamp

Fa exactament 3 anys vaig tenir un petit accident, em vaig trencar els lligaments del turmell. Tot per perseguir un nen que havia agafat una cosa meva, un objecte perillós i  important per a mi. El vaig perseguir com si m’hi jugués la vida. I quan ja l’estava a punt d’agafar el meu peu es va torçar i es va trencar, vaig sentir el soroll. No va ser gaire greu, però mentre jo queia a terra, ell corria i corria. Al final mai no vaig recuperar aquell objecte.
Al cap d’uns dies vaig sentir que un nen havia mort per l’explosió d’una bomba que portava en una motxilla. Una motxilla negra i vermella, exactament com la que un nen m’havia robat.

Naiara García Sánchez_3r C EA segona ensenyança d’Ordino

Vull sortir d’aquest cos en el qual estic i no puc. Només de vegades els colors clars arriben als meus ulls. A vegades surto d’aquesta foscor i puc experimentar, però això només passa quan soc jo l’escollida. Obren i tanquen diverses vegades al dia, m’agafen i m’utilitzen, però després realment segueixo aquí, atrapada. Quan soc l’escollida puc observar i experimentar, però molt poc. Quan em trien m’emplenen de líquid, m’apropen als seus llavis, em tasten i fins i tot m’assaboreixen. Després torno a un espai fosc, em posen boca avall i acabo ben mullada, de dalt a baix. A vegades, m’agradaria ser una altra cosa en lloc d’una copa.

Jan Gabriel Moline_3r C EA segona ensenyança d’Ordino

Què passaria si… un bon dia al matí en despertar-te no veiessis ningú a casa, si un cop esmorzant tranquil·lament a les notícies no aparegués ningú ni a la televisió ni a cap dels mitjans de comunicació actuals i, a més, per acabar de fer el dia rodó (en el sentit irònic, ja que un dia on no veus ningú no es pot considerar un dia rodó), en passar davant del mirall, el teu reflex no hi aparegués, només una impenetrable foscor al teu voltant? Això és el que anava pensant mentre obria la porta i sentia l’escalfor del sol. Feia anys que només en percebia l’escalfor, continuava pensant en sortir al carrer, ben agafat al seu gos pigall.

Raquel Moreira Lobo_3ème B Lycée Comte de Foix

Confesso que odiava llegir. No trobava sentit a aquelles paraules enllaçades les unes amb les altres; però quan un dia sents una pressió molt forta per culpa de persones que es dediquen a acabar amb la teva paciència, simplement tens ganes de tancar els ulls i oblidar-ho tot. No tenia res a fer i el vaig veure sobre la taula, amb una mica de pols. Era el llibre de la meva mare, el seu preferit. El vaig començar a llegir i em va costar perquè no llegia mai; però, a poc a poc, em vaig endinsar en aquell nou món i vaig oblidar tots els meus problemes. A partir d’aquell dia, els llibres van tornar-se el meu refugi. Els necessitava.

Lula Martineau_3ème B Lycée Comte de Foix

És un dia d’estiu qualsevol i fa molta calor. Els arbres brillen i el sol es reflecteix en l’aigua clara de l’estany. La meva germana petita m’està fent pessigolles i la nostra mare està preparant el dinar. Començo a córrer i a cridar pel jardí per evitar les mans àgils de la meva petita princesa. Em sento lliure, plena de vida i d’excitació. Les meves cames em poden portar fins a la fi del món… Soc tan lliure…! De sobte, obro els ulls i m’adono de la realitat: estic asseguda en una cadira de rodes i no noto les meves cames. De fons, sento el soroll de les màquines de l’hospital on estic ingressada i començo a plorar.

Julia Gil Achon_4t B Col·legi Mare Janer

Quina elegància, aquell moviment majestuós de la raqueta quan va a buscar la pilota a gran velocitat. El so sec, però alhora ple, de la pilota xocant amb les cordes. La xarxa tremola potser pel fort vent de la pista. L’aire és potent i provoca calfreds. Quina emoció jugar una final a Roland Garros; aquell silenci es pot tallar amb un ganivet, com pot ser que centenars de persones no se sentin ni respirar?
Un segon de desconcentració i la balança perdrà l’equilibri.
Cares de patiment i neguits, sabent que és el darrer esforç, amb la tensió de guanyar o perdre. Llenço el comandament de la consola en veure que m’han derrotat.
“Game Over.”

Dani Guitart Ribó_4t B Col·legi Mare Janer

Crec que m’està intentant fer fora, vol que marxi. Però de veritat que no li vull fer res de mal, que soc bona persona. Està fent-me gestos però no l’entenc. Ara s’enfada, què he fet ara? No para de sortir-li sang de la boca i no sé què fer, què vol que faci aquest home, que truqui a una ambulància, que el porti amb el meu cotxe a l’hospital o que el deixi tirat aquí. Vol que marxi, m’està fent senyals perquè me’n vagi però és que no el puc deixar aquí sol i menys amb les condicions en què està que sembla que vagi a morir en qualsevol moment. Trucaré al 112, ja s’espavilaran ells que jo de veritat no l’entenc, potser es vol morir?

Marc Roca Antoran_3r E EA 2a Ensenyança Encamp

Submergit en les xarxes socials i les pantalles vivia en Pere. Un noi que no feia res tot el dia. Darrere les escridassades, hi havia la seva mare que es preocupava pel seu futur. Sense amics amb els quals relacionar-se passava hores amb el joc survival per passar al nivell següent. Tan enganxat estava que més de mil euros li va treure a la seva mare de la butxaca. Les factures de llum arribaven i la dona les encarava cada vegada amb més dificultat. Semblaven monstres! Cansada i amb la mosca al nas, dirigia cap al seu fill mirades amenaçadores. Afectat per la situació, va posar fi al suplici i va cremar tots els aparells.

Manuel Moutinho Barluenga_3r E EA 2a Ensenyança Encamp

El meu malson va començar el dia que em vaig lesionar l’esquena d’un cop de genoll. De cop i volta, em vaig trobar en un llit viatjant en ambulància. Vaig arribar a l’hospital i allà van començar els meus mals. M’havien d’operar de l’esquena. Aquella notícia em va arribar com una galleda d’aigua freda. Després, em van dir que havia d’anar amb cadira de rodes. Semblava una broma de mal gust. En aquell moment vaig deprimir-me i va començar una de les èpoques més fosques de la meva vida. Havia de renunciar a l’esport durant una bona temporada, fer el cor fort i afrontar la meva nova vida de manera positiva. Fàcil, oi?

Noelia Howard Mauri _3r A Col·legi Sant Ermengol

Fins als deu anys hem lluitat pels nostres somnis. Als onze ja teníem l’objectiu molt a prop. Als tretze havíem format una família que ens recolzava, i ara als disset, aquesta petita família amb què vam començar s’ha convertit en la forta i gran família que dia a dia omple els nostres cors. Som milions d’ànimes afins que ens ajudem a seguir endavant cada dia. Els moments que hem viscut tots junts valen més del que ningú pugui mai imaginar.
Tusen Takk (gràcies) MMfamily

Èric Prat Pascual_3r A Col·legi Sant Ermengol

Fa una setmana de la catàstrofe! Ningú creia que l’activitat humana produiria el canvi climàtic, era un problema llunyà que requeria solucions properes. Pocs éreu conscients de la protecció del vostre món i del vital significat de les tres R: reduir, reutilitzar i reciclar. Heu fet tard i ho sabíeu!
El clima s’ha alterat, les onades de calor han començat i llocs s’han inundat.
Ara us toca reconstruir tot allò que heu destruït. Finalment els humans valorareu el lloc on viviu i conviureu junts, aquests són els vostres reptes. Junts heu de treballar perquè un futur sigui possible.
Soc el vostre planeta, la responsabilitat és vostra!

Alicia Montes_3r D EA 2a ensenyança Santa Coloma

Per fi el dia ha arribat. Tots els nens i nenes nerviosos darrere l’escenari, preparats i maquillats, quan de cop s’escolten els primers aplaudiments i s’escolta el presentador. Jo i el meu grup som els primers a actuar. El presentador acaba, les llums s’apaguen i amb el fosc i els aplaudiments de fons, entro per col·locar-me. Miro davant meu i veig les siluetes negres del públic i el soroll acaba de cop. Tanco els ulls, em concentro i respiro. Però quan m’adono la música ja ha començat. Obro els ulls i veig a la gent una mica millor. Inspiro i expiro i de cop comença la meva estrofa. Miro el punt més llunyà i començo a ballar.

Clàudia Pascual_3r D EA 2a ensenyança Santa Coloma

Aquell era un dia diferent, especial, totes les del meu equip estaven preparades per aconseguir el seu objectiu, guanyar. Però, i jo? Jo estava plena de nervis, tenia unes ganes immenses que aquell dia s’acabés. El monyo em feia un mal terrible. Només faltava una hora per realitzar el nostre ball davant un públic de 50 persones. És veritat, no era un públic colossal, però per a mi era moltíssima gent. Ja està, havia arribat l’hora ens tocava actuar a mi i al meu equip. M’encaminava cap al centre de la piscina, de fondo sentia la veu de l’entrenadora i els nostres pares animant-nos. Un cop sentit el xiulet, ens vam llançar a l’aigua…

Albert Luque _3r Col·legi Sagrada Família

Tot va començar un dia assolellat passejant fins que decidim entrar en un bar a demanar una ampolla d’aigua. Al sortir teníem la imatge en la ment de tornar a aguantar aquella calor de principis d’agost, però no va succeir així, hi havia una tempesta i un aire impressionant que corria en la nostra direcció i vam quedar pensant què podíem fer, quedar-nos dins el bar fins que deixés de ploure… però anàvem amb roba d’estiu, pantalons curts i samarreta de màniga curta. Per provar mentre passava el temps vam tornar a entrar i fer exactament el mateix. Tornaria a fer sol? Així va ser, no sabíem què dir ni pensar, ens vam quedar bocabadats.

Aitana Mauriz_3r Col·legi Sagrada Família

De cop vaig desperta-mer en un lloc que no reconeixia i vaig veure ma mare parlant amb un metge. Tot era tan estrany, així que vaig decidir aixecar-me del llit. Però de sobte vaig caure com un plom al terra. Les cames no em funcionaven. De cop ma mare em va aixecar de terra i em va portar al lavabo, i de cop ho vaig entendre tot, era un robot! No podia ser, això no em podia estar passant, de sobte van entrar uns policies que van començar a fer preguntes molt estranyes i difícils, fins que van dir què havia passat el dia de l’accident. A partir d’aquí vaig començar a entendre i recordar tot el que havia passat aquell tràgic dia.

Gerardo Vizmanos Alegre_3ème G Lycée Comte de Foix

En breus moments tot desapareixeria. Ja estàvem enlairant el vol. Jo mirava la meva terra i la dels meus avantpassats. No podia evitar que em caiguessin les llàgrimes. Era molt trist pensar que l’ésser humà havia destruït el planeta que li havia donat tot el que posseïa. Tota la humanitat havia desaparegut. Nosaltres érem els últims éssers humans vius. Ja érem a l’espai quan la Terra va començar a escopir foc. Es veia un planeta completament desèrtic, sense boscos ni casquets polars. Els oceans eren groguencs. Havíem de trobar algun lloc habitable, on hi hagués vida. La Terra començava a desaparèixer quan una nau se’ns va apropar…

Maxim Vano Lartiga_3ème G Lycée Comte de Foix

Em trobava dalt d’una muntanya, sobre un gran desert. Uns indis tornaven de caçar. El meu cavall i jo estàvem allí, plantats. Jo era un home solitari, el lladre més conegut de Texas. Estava en cerca i captura; per això havia de prendre precaucions. Vaig baixar fins a la ciutat més propera per robar quelcom de menjar. Vaig entrar en una botiga, vaig immobilitzar el botiguer i em vaig endur el que necessitava. En sortir, el xèrif em va perseguir. Em va disparar i vaig caure. Vaig cridar de dolor i ell, sense escrúpols, em va dir: “La gent com tu hauria d’estar a l’infern!” Tot seguit, em va disparar la seva última bala.

Laura Martinez_3ème D Lycée Comte de Foix

Mentre admiro el bosc, veig aparèixer una ombra que s’abalança cap a mi. La veig com seguia apropant-se. Em giro i començo a córrer perquè no m’atrapi, sense mirar enrere ensopego amb una arrel d’un arbre. Girant-me veig l’ombra apropar-se ràpidament, m’aixeco apressadament i de lluny veig una cabana, hi entro i tanco la porta i llavors l’encallo amb una cadira que hi ha. Sento cops a la porta, algú vol entrar, espantada veig com la porta s’obre i l’ombra entra i sense identificar-se ni deixar veure el seu rostre, es tira a sobre meu. Em desperto, veig la meva habitació, i aleshores entenc que tot ha estat un malson.