Menors de 15 anys

Tiago Novo_3ème A Lycée Comte de Foix

Era la primera vegada que anava a una concentració de cotxes antics. El meu pare també era molt fan de cotxes i quan era petit m’ensenyava vídeos i anàvem a ral·lis; eren uns moments insòlits. Ara gaudeixo molt anant a concentracions de cotxes antics i ha esdevingut la meva passió.         L’abril del 2022 vaig complir el meu somni: poder presenciar una concentració d’aquests vehicles tan exclusius. No vaig parar de gravar per poder conservar aquell record tan meravellós! Em sentia molt satisfet perquè estava complint el meu somni i estava extasiat, emocionat, meravellat. Va ser la millor experiència d’aquell any 2022.

Sebastian Cadima_3ème A Lycée Comte de Foix

Vivia en un internat del nord d’Austràlia, tenia 15 anys i tota una vida al davant. Un bon amic que es deia Kyler va desaparèixer ahir. De sobte, una dona se’l va emportar. Jo no coneixia els seus pares així que vaig pensar que aquella dona podia ser la seva mare. Després d’uns dies sense veure el Kyler, em vaig començar a amoïnar. Un dia, al veure passar i reconèixer aquella dona sospitosa, vaig decidir seguir-la. Vaig arribar fins al soterrani, però es va esfumar a mig camí. Amoïnat vaig fer servir la meva intuïció. Sobtadament, tot es va aclarir, estava espantat, alarmat, atemorit, esgarrifat, aterrit, corglaçat… Estava mort!

Martina Bringueret_3ème D Lycée Comte de Foix

L’estiu passat era a Sardenya amb la meva mare, a la platja Spiaggia di S’Abba Druche. Del no res, la meva mare va veure un parell de persones dirigint-se darrere d’unes roques i em va proposar d’anar a veure què hi havia. Quan vaig descobrir què hi havia darrere d’aquelles grans roques em vaig enamorar; era una cala immensa, de pedra amb el mar a tocar, amb coralls i una varietat increïble de peixos de colors. Quan em vaig submergir en aquelles aigües italianes vaig entrar en un nou món, tot allò era màgic i nou per a mi. Vam acabar de passar els últims dies de la nostra estada a Itàlia en aquell paradís d’aigua blava cristal·lina.

Manel Anglada_3ème D Lycée Comte de Foix

Hola, em dic Manel, tinc 14 anys i vull ser futbolista. Jugo a futbol a l’Enfaf de cadets del 2007 tot i que soc del 2008. L’11 de setembre del 2022 vaig ser convocat a la selecció com a ca-pità per anar a jugar a Bòsnia contra Polònia, Bòsnia  i Hongria. El meu somni és jugar en un estadi ple d’espectadors amb molta llum. Seria un somni fet realitat. El futbol és l’únic que m’apassiona. Quan estic avorrit, em distreu. És l’únic que m’omple de felicitat. Es podria dir que soc un noi   que viu de i pel futbol. Soc una mica maldestre, però m’esforço molt per aconseguir tot allò que m’agrada. D’aquí a 5 anys em veureu jugar per la tele!!!

Thierry Foriez Roselló_3r C EA 2a Ensenyança de Santa Coloma

En un poble llunyà hi havia una dona boja, tot el poble la mirava estranyament, ja que era molt rara, sempre estava sola i no tenia molt bones pintes. Ella l’únic que estimava era el seu fill, i era l’única raó per la qual continuava vivint. Una nova dona va entrar a viure al poble, i es va interessar per la dona boja, i llavors van passar la tarda juntes, i la dona boja li va ensenyar el seu fill. Cap a la nit la dona nova va explicar als ciutadans del poble que no estava boja, era una bona persona i tenia un fill molt maco, el poble tot tremolant li va explicar que la dona boja va sacrificar al seu fill feia temps.

Aisha Pires Machado_3r EA 2A ensenyança de Santa Coloma

Estimat diari,
Avui, dia 22 de novembre, he portat la meva filla de 14 anys a l’escola. Es negava a anar-hi, però jo li havia promès que tot aniria bé. Quan la vaig portar, tothom ens mirava. Més tard, vaig anar a casa. En arribar, el meu marit em va preguntar on havia anat. Somrient li vaig dir que havia anat a comprar un parell de coses. Just quan ell estava a punt de marxar, em va dir que comencés a buidar l’habitació de la nostra filla. En aquell moment el vaig mirar confosa. Vaig anar alterada a l’habitació de la meva filla, en aquell moment ho vaig recordar, ella es va suïcidar el dia 22 de novembre.

Maria Moliné Castels_3r C Col·legi Mare Janer

El pare i jo mai no vam tenir una casa, tampoc mai vam parar de viatjar. No és que fugíssim d’algú o fóssim antisocials; simplement no volíem viure en societat.
Quan ens en vam anar tenia cinc anys i va ser començar a caminar sense rumb amb una motxilla a l’esquena. Vivíem en una tenda únicament amb un sac de dormir i ens desplaçàvem a peu. Això no era bo per a un home de la seva edat, però només pensava a tenir una vida millor. Molta gent no ho veu així però jo els responc: en un món tan atrafegat, és millor deixar-ho tot i viure al teu ritme.
Ara m’he separat del pare i camino sola però sé que un dia tornarem a caminar junts.

Carla Brescó Flujas_3r C Col·legi Mare Janer

Em vaig despertar a casa dels avis. Aquell dia vaig rebre una trucada. Era la mare. No vaig esmorzar. Tenia l’estómac fet una bola. Vam demanar un taxi. Estàvem de camí. Estava molt nerviosa. Vaig ser l’última a entrar. Les llàgrimes regalimaven dels meus ulls. Quan vam arribar, ell somreia. No era el mateix de sempre. Estava pàl·lid, però no li vaig veure cap nota de dolor. Vam parlar una estona. Jo era una mar de llàgrimes. La meva mare em consolava. Cada vegada estava més adormit. I va arribar el moment menys desitjat. No em sentia, però amb les poques forces que em quedaven, me’n vaig acomiadar. I aquell va ser l’últim adeu.

Jennifer Rolo Vieira_3r C EA 2a Ensenyança d’Encamp

Estava aterrida. Tenia por, molta por, tenia la pell de gallina. El seu vestit de Hello Kitty estava amarat per les llàgrimes que li queien per la seva fina i pàl·lida cara. Se li tallava la veu i això causava que no pogués parlar. Aquells pensaments tornaven al meu cap després de tant temps intentant oblidar-ho. Aquell home tornava al meu cap. Se’m van posar els pèls de punta. Sentia angoixa en aquell precís moment. Vaig agafar la bola antiestrès de color blau que estava sobre la taula de vidre. La petita no parava de plorar, s’escoltaven els seus plors i sanglots per tota l’habitació. La vaig abraçar recordant la meva història.

Soraya Ramos Carvalho_3r C EA 2a Ensenyança d’Encamp

Un altre dia, un altre matí, estic asseguda sola esperant el tren. Cada cop que miro els trens passar, el meu cor batega molt ràpid. Me’n recordo d’ell i ploro, no tinc bons records d’aquell moment… En aquell instant, la meva vida es va aturar de sobte, només en uns segons li pot canviar la vida a algú. Em vaig culpar des d’aquell moment per allò que va passar. Va ser molt injust. Mentre penso en tot això, m’aixeco i camino lentament, amb els ulls plorosos, sense escoltar ningú. Estic nerviosa, sento calfreds. Una llum que em reflecteix als ulls, un soroll ensordidor. Somric. De sobte, només en uns segons, el tren em treu del camí.

Ingrid Tomàs León_3ème E Lycée Comte de Foix

Estava amb el meu pare i el meu germà. Érem a Barcelona. Anàvem per primera vegada al Camp Nou, estàvem molt emocionats perquè anàvem per primer cop a veure el Barça . A l’entrar per primer cop vam sentir aquell sentiment de felicitat, alegria. Sentir tota aquella gent cridant l’himne del Barça, animant el seu club . Aquell dia jugaven un Barça-Madrid, un clàssic. El Barça va guanyar 2-1. Aquell dia va ser un dels millors de la meva vida. Només per l’afició, l’ambient i el sentiment que se sent quan entres en aquell camp. Ho tornaria a repetir cada dia de la meva vida. Per això el Barça és el millor club.

Guillem Babot Adellach_3ème E Lycée Comte de Foix

Quan estava a 6ème feia piano el dimecres, després de piano tenia entrenament d’atletisme. Aquell dia vaig anar al metge i vaig arribar tard a piano, vaig arribar a les 17 h i l’entrenament d’atletisme era a les 18 h, vaig sortir de piano a les 17.45 h i havia d’anar-hi directament. Vaig sortir corrent pensant que no hi arribaria, quan portava quasi 5 minuts corrent vaig haver d’avançar dues padrines caminant. Com que tenia pressa vaig intentar passar per la carretera. Al tenir tanta pressa no vaig mirar si venia algú i vaig passar. Després de passar per la seva vora, de cop vaig veure com el retrovisor de l’autobús em passava a 2 cm del cap.

Hèctor Ballester_3r B  Col·legi Sant Ermengol

Era un dia normal per a Elon Musk. Pensant noves idees per a nous cotxes, se li va ocórrer d’intentar fer robots per a la seva seguretat. Va parlar amb els enginyers i li van dir que era possible. Al cap dels mesos van començar amb els plànols i en només uns dies van començar la producció de varis robots. Al principi tot anava bé, però al cap d’uns dies van començar a anar malament algunes coses; es van reportar al tècnic i tot va tornar a funcionar. Un dia un fan es va atansar massa a ell i un dels robots li va donar un cop de puny molt fort. Després de mirar-s’ho bé, van descobrir el problema, però van decidir no utilitzar-los més.

Iker Garcia Hasnaoui_3r B  Col·legi Sant Ermengol

El 20 de desembre sempre anàvem a la vora de la platja de Castell d’Aro, en memòria del nostre aniversari de casats. Aquell 20 de desembre de 1985, tan especial, fent la cerimònia de compromís al costat de tots els éssers estimats. Aquest any és molt diferent, molt estrany. M’he apropat per recordar els últims 30 anys de casats. La brisa tèbia m’emociona i em fa recordar els fantàstics moments de la relació. L’aigua il·lustra aquells dos joves que es van conèixer fa 35 anys a la universitat, mentre la dansa de les onades que porten la sorra em recorda la textura de les cendres.

Yaiza Valero Paños_3r A EA 2A Ensenyança d’Ordino

Doctor, solament vinc per una grip. Va tenir sort que li detectessin l’apendicitis. Ara compti fins a deu. De forma agressiva l’anestèsia començava a fer efecte. La llum es tornava a poc a poc menys intensa. Els metges van marxar de la sala. Ah, per cert, va dir el doctor, amb un somriure a la cara, la meva esposa es diu Alexandra. Abans que l’anestèsia el derrotés, el pacient va tenir un fort atac de pànic…  En escoltar el nom de la seva amant. El doctor, amb un somriure a la cara, va voler marxar a dir-li a la seva dona el que li havia passat aquell dia, i els ajudants estaven intentant parar l’atac de pànic, però no van poder.

J. Gabriel Martínez_3r B  Col·legi Maria Moliner

El Víctor i la Laura caminen per la vorera d’un poble molt misteriós. No troben un lloc on passar la nit però de cop i volta apareix als seus ulls una mansió petita. Decideixen entrar-hi i passar-hi la nit. Quan són a dins veuen que està abandonada i que les condicions són deplorables però no tenen on anar. Exploren la casa i quan es fa de nit se’n van a dormir, sort tenen que hi ha els mobles a la casa. Quan estan dormint senten petjades i cops. Més tard se sent la veu d’una persona al passadís i, quan ja no poden més, baixen per anar-se’n de la casa però la porta no s’obre. És llavors quan noten la presència d’algú darrere seu.

I. MONTSERRAT CAÑETE_3r B Col·legi maria moliner

Un dia qualsevol al matí va arribar a l’hospital un pacient jove i la seva dona. Només anaven a una consulta per revisar que tot anés bé. Estaven parlant amb el metge i la dona va començar a posar-se morada, va caure desmaiada, tothom cridava. No trobaven la solució; hi havia un pacient neuròleg molt llest que tenia un càncer avançat al cervell. Va sortir, se la va emportar, va obrir-li el cap i una estona després hi va trobar un tumor. Va ser un èxit però el càncer no va deixar que gaudís de la bona feina feta, immediatament va caure desplomat sense oportunitat de poder sobreviure. Això ens ensenya que mai se sap què passarà.

Aina Bravo Bricullé_3ème F Lycée Comte de Foix

Em desperto cridant. M’eixugo el front: ha estat un somni. La mà em tremola. El pols se m’accelera. M’aixeco del llit. Veig una gran quantitat de líquid vermell a terra. És sang, no hi ha cap dubte. Crido. Em miro la mà, que ara tremola sense parar. Hi tinc un ganivet. El deixo anar de cop. El soroll és estrident. Torno a cridar. M’apropo al toll de sang. No hi ha cos. De sobte, sento un dolor exagerat a la panxa. Aleshores ho veig. Cinc punyalades. Empal·lideixo. Caic de genolls. La sang és meva. Crido. Em falta aire. Giro el cap. Veig sang. Més sang. En forma de lletres. Estàs millor calladeta, Ruth. De sobte, negre. Només NEGRE.

Sheila Serrano_3ème F Lycée Comte de Foix

-El meu nom és Beth i avui us llegiré en memòria d’en William:
“Beth, si vas seguir les meves instruccions, seràs a la casa que et vaig construir sense que tu ho sabessis. A l’altra banda del pont, veuràs la teva llibreria. Hi ha algunes coses que volia dir-te. Saber que tens possibilitats és un luxe. Vas deixar una marca al meu cor, Beth. Des del primer dia que vas arribar amb la teva incapacitat per ocultar els teus sentiments i amb el teu somriure dolç. Recorda sempre somriure per a mi. Viu la vida que podríem haver viscut junts.”
Amb això vaig marxar de la conferència entre aplaudiments, plors i sabent que havia fet el correcte.

Georgina Esparza Muñoz_3r D EA 2a Ensenyança d’Ordino

–Jack, passa’m la pilota –em crida el William.
–No, passa-me-la a mi! –diu el Pol. I justament quan estic a punt de passar-la, la meva mare fa un crit que provoca que em desconcentri, i la pilota se’n va directa al carrer. Me’n vaig corrents al seu darrere, quan de cop uns llums m’il·luminen la cara, i tot seguit, un cop impacta contra el meu cos. No sé si fa hores, dies, setmanes, mesos o inclús anys que estic estirat en aquest llit. El pitjor és que només estic adormit, però soc conscient de tot el que diuen i de tot el que passa al meu entorn.
I l’últim que recordo és sentir una màquina que sempre sona, pitar per últim cop.