Menors de 15 anys

Arnau Areny Molné_3r C EA Segona ensenyança d’Ordino

Em desperto. No sé on soc. Tot és fosc, molt fosc. Sento un pip continu, molt agut i eixordador. M’angoixa. No estic bé. No sé on soc. Sento. Sento el silenci amb aquell pip continu. Cap més soroll m’ajuda a saber on soc. M’aixeco, vull sortir d’aquí, vaig cap a la porta. Però, quina porta? No n’hi ha cap. Segueixo caminant… No hi ha paret. No m’aturo, ja la trobaré. Però no la trobo. Tornaré al llit, em giro, camino… De cop em veig a mi mateix. Allà, estirat, en un llit blanc. Pàl·lid, inert, immòbil. Al voltant, tot de gent, trista, en silenci. Ja no sento el pip. Només sento plors, els de la meva mare, desconsolada. Veig la llum.

Miquel Agustí Solé_3r C EA Segona ensenyança d’Ordino

En Manel, el meu germà bessó, va sortir primer; després jo. Extrems prematurs i pesant 750 grams, lluitàvem contra la mort a contra rellotge, i ella, que és llesta i sabia de la feblesa del Manel… Malgrat haver lluitat dia i nit es va quedar sense forces i als setze dies va morir. Llavors em vaig enfrontar per primer cop a la mort i li vaig dir que el venjaria. Després d’aquest desafiament, ella em va dir que ens tornaríem a veure i així va ser: dos anys i deu mesos després vaig patir un accident molt greu i em va venir a buscar de nou. Aquest cop li vaig dir: “no em guanyaràs”, pensant, tan petit però molt gran de voluntat i esforç.

Alex Cassany_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Vaig assistir al partit de l’Andorra-Múrcia de divendres 28 de setembre, com a voluntari: jo era el mopa juntament amb el Jon. Estàvem sota la cistella visitant. El partit va ser molt emocionant, especialment l’últim quart: anàvem perdent d’1 punt a falta de 9 segons. L’Andrew Albicy, el base estrella de l’equip, va agafar la pilota, en Diagne li va fer un bloqueig al defensor i l’Andrew va entrar a cistella, va aconseguir tirar a falta d’1 segon i va encistellar! Tothom va començar a cridar d’alegria! Excepte jo… que estava estirat al terra cridant de dolor ja que m’havia caigut a sobre l’Andrew i m’havia trencat la tíbia.

Aida Lupiañez_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Era el 19 de gener, el dia del meu aniversari. Pensava que no tindria festa, em vaig enfadar amb la mare perquè no em va deixar veure les amigues. Quan vaig arribar a casa em vaig trobar un pastís i tots els amics, estava feliç. A l’hora de bufar les espelmes el meu pare em va dir que demanés un desig, no hi creia, però ho vaig fer. Com que encara estava enfadada amb la mare vaig demanar un món sense pares, sabia que no passaria. L’endemà em vaig despertar i els meus pares no hi eren, vaig trucar a les amigues i em van dir que elles també estaven soles, em vaig espantar molt, una hora després em vaig despertar, tot era un somni.

Nil Medeiros Vendrell_4t B COL·LEGI ANNA MARIA JANER

Ja no deixarà les parets ratllades de negre. No escriurà la carta als Reis. No escriurà amb rapidesa. No farà la llista de la compra, aquella llista de més de cinquanta articles. Tampoc ja no escriurà aquella redacció tan extensa demanada pels professors, ni signarà aquells documents tan explícits que demanen els advocats. No redactarà aquella obra de teatre en què tant de temps ha estat pensant. Ja no ho farà. No podrà fer res de tot això, perquè la tinta negra del bolígraf taca tot allò que tant li ha costat d’aconseguir. La taca ha fet que perdés tot allò somiat en aquesta vida; se li ha esfumat tot, en ell i en l’oblit de tots.

Aaron Barciela Baraut_4t B COL·LEGI ANNA MARIA JANER

Quietud. És el silenci, la calma de la quietud. Has escoltat mai el teu interior? Si no és així és que mai has escoltat el silenci. El silenci t’acompanya quan vas a la muntanya, et permet oir el moviment de les fulles amb el vent, els brams dels animals, l’aigua del riu baixant i el vol de l’àguila, perquè sense silenci no podries escoltar res. El silenci t’ajuda a tenir la ment en calma i et facilita, en els temps que vivim, aconseguir aquesta, tan desitjada com necessària, pau interior. Valorar el silenci no és tan fàcil com sembla, però no és mai impossible. Gaudiràs d’un verdader amic si aculls el so del teu propi silenci.

Nunes Diego_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Per a alguns, els errors són dolents, però jo considero que són bons perquè són actes que t’ajuden a progressar. Els errors estan per aprendre a fer bé les coses, perquè si tu t’equivoques, o fas alguna cosa malament, veuràs que si comences a practicar o si demanes a algun familiar o amic que t’ajudi o que et corregeixi, la propera vegada ho faràs molt millor i aprendràs a fer coses que abans no sabies fer. Això és molt esperançador. Per tant no cal tenir por dels errors, ja siguin escrits o fent alguna feina perquè a la vida sempre t’equivoques almenys una vegada i pensa que tothom s’equivoca. L’error és humà!

Gonçalo Costa_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Escric! Sí, escric perquè m’encanta. El rap per mi ho és tot. Escric versos comentant la meva vida, és la meva manera d’exterioritzar el que sento. Aprenc valors com el respecte, com la precarietat de la vida, com l’amistat… Tothom pensa que el rap parla només de drogues i de mala vida però penso que per escoltar realitats no hi ha edats, la mort no espera el moment volgut, et crida un bon dia. Per això la música és l’única forma d’escapar-me d’un món que critica la poca sensibilitat davant de l’art i de la cultura. Les paraules del rap m’ajuden a defugir una realitat massa injusta, massa cruel. Visca el rap!

Alba Tena Romero_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

La neu va començar a caure, ja era Nadal, teòricament, però res era el mateix. Els carrers no eren el mateix sense les xerrades que petàvem baixant cap al centre comercial; a casa hi havia un ambient estrany i tens entre el silenci i jo, les llums que col·locàvem pel jardí ja no brillaven tant. Res no era igual sense l’avi al meu costat. La nostàlgia m’envoltava i la tristesa l’acompanyava. Aleshores, vagant per casa un objecte em va revifar, era el seu llibre de records, em vaig asseure a la seva butaca i vaig començar a llegir-lo, balancejant-me en la seva dolça escriptura. Volia adormir-me i no tornar-me a despertar.

Aleix Bossa González_3r B Col·legi Sant Ermengol

Per fi he arribat, el vent m’acaricia la cara, tanco el ulls i sento el soroll dels animals parlotejant molt fluixet i el sol escalfant amb totes les forces la meva pell colrada. L’aigua baixa per la muntanya i pica amb totes les pedres amb què es troba, el seu so m’embolcalla. Aquí em sento lliure, ploro i em concentro a recuperar forces. Les necessitaré properament…

Júlia Tomé_3r B EA 2a ensenyança de Santa Coloma

Despertar cada matí, saber què has de fer avui i tenir-ho tot controlat, saber que ja tens la vida organitzada, pensar que quan vagis a dormir ho fas per poder despertar-te l’endemà i fer aquella obligació que no pares de pensar. Aixecar-te i fer allò que no vols fer però és que aquella obligació és la que et fa seguir endavant. Per contra, ella no és així, ella es diu Martina, la veritat és que prefereix viure que no seguir amb la normalitat, prefereix trencar les normes i viure com vol. Ella és la primera a tenir una vida amb obligacions, però ja sap que escull ser feliç i gaudir molt del moment.

Anna Celia_3r B EA 2a ensenyança de Santa Coloma

Una vegada hi havia una noia que era diferent de les altres, feia una vida normal com totes però es podria dir que no feia el que fan totes les noies. Li encantava sortir a fer skate, utilitzar roba ampla, simplement ser ella mateixa. A ella li agradava molt un noi de la seva escola però no es parlaven, simplement eren companys. Ell no es fixava en ella fins que va voler fer el primer pas i va començar a parlar amb ell. Tenien moltíssimes coses en comú, el noi es va quedar impressionat amb la tranquil·litat que ella li feia sentir. A poc a poc ell es va adonar que sentia alguna cosa més que una amistat i es van enamorar.

Adrià Jeronimo_3ème B Lycée Comte de Foix

El 14 d’octubre em van venir a buscar els meus pares a l’habitació, era el meu aniversari, estava jugant a la play. Em van dir vesteix-te ràpid que anem a Barcelona a veure els avis. Em vaig vestir i vam agafar el cotxe. Estàvem arribant a Barcelona i jo m’estava espantant perquè vam passar davant la casa dels meus avis i no ens hi vam parar. Jo ja pensava que els havia passat algun cosa greu. Aleshores els vaig preguntar què passava i no em van contestar. Estàvem anant a un lloc en concret però jo encara no ho sabia. Vam parar el cotxe i em van dir: hem arribat al Camp nou!

Milián Yanay_3ème B Lycée Comte de Foix

Tot va començar una nit d’estiu quan la Júlia sortia a passejar amb la seva gossa. Aquell dia havia estat una nit de festa major, el que vol dir que la gent anava una mica passada, tot i que ja sabem que això no està bé. La Júlia anava tranquil·lament pel passeig del riu, de sobte un motorista la va envestir pel davant deixant-la totalment inconscient a terra. Feia una llarga estona que la Júlia havia sortit, i la mare començava a preocupar-se de no saber res d’ella. De sobte, va rebre una trucada de l’hospital. –Hola bones, la senyora Martí?– li truquem per dir-li que la seva filla ha tingut un accident. –Què? És greu? –Molt…

Maria Antequera Soto_3r A Col·legi Anna Maria Janer
Ella va sortir de casa, es ficà uns auriculars que duia a la bossa i es posà la seva cançó preferida. Quan es disposava a escoltar música, tot el dolor que guardava desapareixia per complet, respirava sense problemes, lliure.
Al cap d’una estona va sentir que l’estaven seguint, ella es va treure els auriculars per esvair el dubte. Res de res. De sobte notà que li tocaven l’espatlla i ella lentament es girà, ombres en forma de persona sense cap expressió la van començar a estirar cap a elles. Prou va lluitar per escapar-se’n, però se la van menjar.
L’endemà sortí al diari: Noia dessagnada a casa seva. Un altre suïcidi.

Clàudia Micó Marot_3r A Col·legi Anna Maria Janer
D’un dia a l’altre tot pot canviar. Cada dia en Màrius para el despertador. Obre els ulls. S’aixeca. Es vesteix. Esmorza sol. Es renta les dents. Es pentina. Surt de casa. Camina. Espera. Agafa el bus. Arriba a l’escola. Es queda sol. Sona el timbre. Arriba a classe. Tothom murmura. Intenta passar dels companys. No pot. La professora els crida l’atenció. No fan cas. Surt a esmorzar. Es queda sol. Els companys l’insulten i se’n riuen. Plora. No pot més. Sona el timbre. Ja no sap què fer. Dina. Es queda sol. Torna cap a casa. Sopa. Se’n va al llit. Es queda sol. Està sol. Es decideix. L’endemà sona el despertador. Ningú no el para.

Jaime Barroso Rola_3r B EA 2a Ensenyança Ordino
Era una vegada un noi que es va despertar en un autobús amb 99 persones més. Va mirar per la finestra: estava sobrevolant una illa. Cada vegada quedaven menys persones al bus; tots i totes estaven anant a una espècie de ciutats. Va saltar a una que s’anomenava Pisos Picados i va caure sobre un edifici on havia vist una arma. En caure va començar a disparar a totes les persones que tenia a la vista, es va adonar que hi havia un gas que anava cap a ell i va començar a córrer cap a la zona segura on es trobarien les persones per matar-se fins que sols en quedés un viu. Quan se’n va adonar només en quedava un. El va veure i el va matar.

Iñaki Barbosa Cuadras_3r B EA 2a Ensenyança Ordino
Ella al carrer tirada. La sang i la gasolina es barrejaven a terra. S’escoltaven unes sirenes llunyanes. El gris de la carretera dibuixava la seva cabellera. Per què no parla, no ho entenc, fa un moment em deia: no corris tant que tinc por. L’ambulància volava. Entre la vida i la mort, ella pensava que trobava a faltar tant casa seva. Se’n recordava de la mare i el pare, els records inundaven la seva ment. Anava perdent els sentits, li fallava la vista, no sentia res, li costava parlar, no escoltava ni entenia el que li deien. Jo observant. Tot passava tan ràpid que no podia assimilar la situació. Finalment se li va apagar la llum.

AMAYA PÉREZ VALLVERDÚ_3r A Col·legi Maria Moliner
No tenia ningú al meu costat, mirava al voltant meu però no hi havia ningú. A la meva vida he estat sempre rodejat de molta gent: amics, família,…  però sempre he estat sol. Quan més necessitava algú al meu costat, no hi havia mai ningú. Estava trist, sol, de fet, deprimit. Cada dia quan arribava de l’escola anava a la meva habitació, i em passava moltes hores tancat allà dins amb el meu mòbil, veient pel·lícules, dormint…
M’agradava passar l’estona allà. Era el meu territori, la meva cel·la, el meu castell. M’evadia del món i de la gent, evadia tot i tothom. Ara segueixo fent exactament el mateix però simplement m’he fet gran.

Cèlia Aviño_3r A Col·legi Maria Moliner
Què és l’amor? Per què fa tant de mal? És tan dur quan tens la sensació que estàs a punt de perdre la persona que més estimes, que et fa sentir la més feliç, amb qui vols passar la resta dels dies, hores i minuts al seu costat, amb qui penses cada segon de la teva vida… Aquella persona que quan la mires als ulls el temps s’atura. I després està aquesta part dolenta, la part que a ningú no li agrada, la part que no saps què pensa l’altra persona. En realitat no saps si és veritat el que et diu, no saps si de debò t’estima. I si no t’estima? I si estàs lluitant per a res? Això és l’amor: no saps quan et vindrà ni quan se n’anirà.