Menors de 15 anys

Xavi Navarro_3r C EA 2a Ensenyança Encamp
No sé com començar, però si recordo aquell dia tan fabulós. El dia que vaig veure la meva primera alba. Va ser tan bonic, tan bell que no sé com expressar-ho. Va ser el més preciós que vaig veure en la vida. Quan vaig veure allò em va arreglar el dia i tots els problemes. Es notava la fresca brisa de l’alba sobre els camps encara glaçats. Les cases i edificis començaven a il·luminar-se i brillaven amb un to ataronjat gràcies al sol que començava a sortir. Els ocells indicaven el nou dia amb els seus cants agradables. Recordo perfectament aquella alba. Era tan bonica, tan perfecta. Podria resumir-ho com el millor dia de la meva vida.

Aroa Crespo Martínez_3r A Col·legi Anna Maria Janer
Era a principis d’estiu. La Mireia anava buscant el seu gosset extraviat pel bosc. Veié una gran casa enmig d’un planell i trucà a la porta. Obrí la mestressa de la casa. Li preguntà pel seu gosset i la dona, en ser molt tard, li aconsellà passar la nit allà. La nena acceptà. La mestressa de casa li ensenyà l’habitació on es quedaria. Quan entrà, quedà desconcertada. Veié una colla de fotos on sortia ella i li resultà molt estrany. En tornar al pis de sota es trobà una nena igual a ella. Les dues quedaren sorpreses. Parlaren i resultà que eren germanes bessones. De ben petites les havien separat els desacords dels seus pares.

Aina Albós Corbera_3r A Col·legi Anna Maria Janer
Cada any passava el mateix. Cada any la mateixa història. Cada any el mateix sentiment. Repetidament, cada any. En una petita ciutat, cada estiu dos joves es trobaven i s’enamoraven bojament un de l’altre. I pensaven sempre el mateix, que el seu amor era etern i invencible per sempre. Però cada any la història tenia el mateix final, el seu pitjor malson es complia, i ells es veien obligats a separar-se. I l’únic que els quedava sempre era un record i un cor trencat. Tan a prop i al mateix temps tan lluny. I aquest era el pensament que tenien tots dos, al mateix moment, però en diferents llocs, molt llunyans un de l’altre. Llunyans.

Nil Correia_3r C EA Segona Ensenyança Santa Coloma
Em trobo en una sala d’espera. La recepcionista s’incorpora i diu el meu nom. M’aixeco i em dirigeixo a una estança on hi ha un escriptori i cadires al seu voltant. És com un escenari d’una obra teatral. No puc bellugar les mans, estan lligades a la meva esquena i, darrera meu, hi ha sempre un home alt que vigila els meus moviments. Sec en una cadira i una dona amb mal geni m’acusa d’un crim. I un home comença a defendre’m. Entre ells parlen sobre els meus actes i sembla que no es posen d’acord. De cop, el jutge pica a la taula amb un martell i diu que la sentència sortirà la setmana vinent, que de moment se’m declara culpable.

Tània Botelho_3r C EA Segona Ensenyança Santa Coloma
Els pares estaven preocupats perquè no sabien on era, temien que m’hagués passat quelcom. Primer, creien que estava a casa d’una amiga, però no. Després, que estaria amb l’àvia, però tampoc. Estaven desesperats pensant el pitjor: que m’havien raptat. Van trucar a tothom per preguntar si m’havien vist, ningú en sabia res. Només quedava una alternativa: avisar la policia. Van tardar en contestar perquè era festa. Llavors, vaig aparèixer, era 28 de desembre, el dia dels innocents tot i que no els va fer cap gràcia. Havia estat una broma sense maldat, però vaig aprendre que això no s’ha de fer, imagina’t si hagués passat de veritat!

Clàudia Barbosa_3ème E Lycée Comte de Foix
Quan has nascut, ploraves i tots els que estaven al teu costat somreien, viu la vida, arrisca’t per un amor si això és el problema, no tinguis por dels més grans, fes el que et doni la gana, llança’t a ballar, cantar, viatjar, viu noves experiències, enamora’t les vegades que vulguis, no deixis que els altres facin la teva pròpia història, perquè quan vas néixer ploraves, viu la vida de tal manera que quan moris somriguis i els que estaven, estan i estaran al teu costat plorin. Viu la vida com si fos l’últim dia. Mai deixis que els altres entrin en la teva vida, perquè al final t’encadenaràs sense saber que tu tens la clau.

Marta de Abreu Gomes_3ème E Lycée Comte de Foix
Juliol 2019; per fi tinc 16 anys i com el meu germà i la Mimi m’havien promès, estem en un avió anant cap a Londres. Sempre hi he volgut anar. En fotos ja em semblava una ciutat meravellosa. El meu germà i la Mimi ja hi havien anat moltes vegades, llavors ja havien preparat tot allò que faríem aquella setmana. Jo també havia buscat informacions de llocs bonics per visitar. Tenia tantes ganes de ser-hi que fins hi tot vaig pujar en un avió, la meva fòbia. No sé si podré quedar-me quieta molt més temps a dins d’aquesta cosa perquè hi ha turbulències molt fortes. No veig res. Una llum. Un soroll. Olor de cremat. I de sobte, tot negre.

Ona Olaskoaga Papió_3r C EA 2a Ensenyança Ordino
Surto al balcó, miro i veig la sortida del sol a la platja, com es trenquen les onades suaument. Aquest paisatge no l’havia vist des de la infantesa. De cop em van vindre tots els records d’aquella platja tan bonica. Quan tots els cosins i germans jugàvem plegats a fer castells de sorra, a saltar les onades. Quan pujàvem tots alhora al matalàs inflable i fèiem partits de voleibol o jugàvem amb les pales de platja i molts altres records. De cop em ve un aire molt fred que em trenca els records i veig que acaba de començar l’hivern. Em poso trista, però al mateix temps feliç per haver passat tots aquells moments amb la meva família.

Adrià Montenegro_3r C EA 2a Ensenyança Ordino
Ella… Ella és la que ens rodeja quan no podem fer una cosa. La que ens atura al intentar ser valents. Ella no té temor de res. Pot combatre-ho tot. Ella no té sentiments. Té preferència pels més dèbils, se sent més poderosa amb aquesta gent. Ella és la que s’amaga durant la nit a sota el llit. S’amaga dintre el teu cap. Ella, com ja he dit, és un sentiment, un sentiment maligne, un sentiment que tothom experimenta alguna vegada a la vida. Ella… és la por que ens rodeja amb un sentiment constantment totes aquelles pors que tenim, la por a perdre alguna cosa, algú… la por o la fòbia als pallassos, a les aranyes… És la por…

Isaac Alaèz Vidal_3r A Col·legi Sant Ermengol
Crea, inspira, no apareix quan la necessites però et permet entreveure una infinitat de coses, situacions i moments. On vull arribar? La imaginació és diferent per a cadascú de nosaltres. Tothom és capaç d’imaginar coses extraordinàries, però no tothom és capaç d’expressar-les igual. Un domini mediocre del llenguatge ens pot limitar, pot deslluir el nostre món interior. Tot i així, no ens hem de rendir perquè quan pots donar veu a allò que sents, penses i vius, la vida és més significativa. Per tant, viu la vida, viu la llengua.

Laura Mateu Céspedes_3r C EA 2a Ensenyança Ordino
Sentiment d’alegria. Finalment em van treure d’aquell lloc fosc i amb molt soroll. Era una sensació desconeguda, mai havia vist l’exterior. Per primer cop vaig descobrir el món, em van portar a un lloc que no coneixia. Durant el viatge anava investigant el que veia al voltant. En arribar, vam anar a dormir. Aquella mateixa nit notava una presència estranya. Llavors, en despertar, vaig veure una nena petita que reia, tenia uns cabells negres. Van passar cinc minuts i van arribar dues persones més, joves. En aquell moment vaig entendre que estava en un lloc on la gent m’estimava, em cuidava, em protegia i m’ensenyava. Tenia FAMÍLIA.

Robert Troitiño_3r B EA Segona Ensenyança Santa Coloma

Són les 7.00 am, sona el despertador, s’aixeca, es dutxa i esmorza. És dissabte i, per tant, no ha de treballar. De bon matí, va al bosc a fer una llarga caminada. Quan arriba al final, entre arbustos, veu una silueta com la d’un animal molt gran i, de cop, tot es torna negre. Són les 7.00 am, sona el despertador, s’aixeca, es dutxa i esmorza. És dissabte i, per tant, no ha de treballar. De bon matí, va al bosc a fer una llarga caminada. Quan arriba al final, entre arbustos, veu la mateixa silueta però ara la té quasi a sobre i, de cop, tot es torna negre. Són les 7.00 am, sona el despertador però aquesta vegada ningú s’aixeca…

Pablo Agea_3r B EA Segona Ensenyança Santa Coloma

Tot va començar aquell matí quan ell va anar al bany a rentar-se les dents. En acabar, la porta del lavabo no s’obria. Va estar cridant molt de temps per si algú l’escoltava però no hi havia ningú a casa. Es va espantar i va començar a plorar. Li van sortir tantes llàgrimes que va inundar el bany, semblava una piscina gegant. Es va omplir tant que s’estava ofegant. Just en l’últim moment, va recordar que la porta estava trencada. Li va donar un cop de peu i va eixir tota l’aigua. En sortir nedant, es va donar un cop al cap i es va despertar. Tot havia estat un somni encara que li va fer por anar-se’n a rentar les dents aquell matí.

Jorge Vasquez_1ère PRO commerce Lycée Comte de Foix

En un món en què totes les persones tenen una peculiaritat, en què totes tenen el poder de ser el que vulguin, jo soc diferent. Per què jo he de ser diferent als altres? Jo també tinc ambicions, però a ningú no li importa. A ningú no li importa com em sento, ningú no sap exactament quins són els meus sentiments. Tots em tracten malament com si per ser diferent fos inferior, com si no tingués dret a expressar-me, com si no tingués dret a fer res. Però jo també tinc somnis i els penso complir. No m’importa que ningú no m’ajudi, els faré jo sol per demostrar que no soc diferent, que ningú no és superior a mi. Seré el millor de tots.

Samuel Franken_1ère PRO commerce Lycée comte de foix

El meu primer dia de rugbi va ser quan tenia 6 anys a Agen, una ciutat del sud de França. M’agrada jugar a rugbi perquè és un esport d’equip. Des que vaig arribar a Andorra, fa uns 4 anys, jugo al club VPC. Durant la setmana entreno els dimarts i els divendres, i els dissabtes hi ha partits de lliga, un a casa i un a fora. Els entrenaments duren dues hores cadascun i són de sis a vuit de la tarda. En el meu equip som vint-i-cinc, però només podem jugar quinze i és l’entrenador qui té l’última paraula. Aquest any començo una gran experiència perquè formaré part de la selecció andorrana sub-18 i comença una etapa de la meva vida amb la meva gran passió, el rugbi.

Raquel Martínez Sánchez_3r B EA 2a ENSENYANÇA Encamp

Era un dia qualsevol, bé, depèn a qui li ho demanessis, era divendres 13 i com ja sabreu és el dia de la mala sort. Aquell divendres l’univers va demostrar a l’Amara que totes les històries tenen alguna cosa de real. Al matí es va despertar i va anar a la cuina per esmorzar, va seure i la pota de la cadira on seia es va trencar. Anant cap a l’escola, va relliscar i va caure a terra, i així tot el dia. Ningú es va adonar, però, no era estrany que li passessin tantes coses aquell dia? Va pujar a l’ascensor, a la meitat del camí es va parar i va començar a pujar i baixar com si estigués posseït. Quin dia… i li havia tocat a ella.

Natalia Vicente Donaire_3r A Col·legi Anna Maria Janer
Era un matí d’agost, esplèndid i calorós. El matí de la plaça del Poble. Sí, on les nostres mirades es van creuar per primer cop. A partir d’aquella mirada, alguna cosa va canviar. Tu em vas somriure. Jo vaig fer el mateix, i les galtes em cremaven com el foc ardent. Els nostres cossos semblaven estàtues immòbils, però les nostres ànimes s’atansaren per unir-se en un càlid petó. Cada nit et pensava i cada nit et somiava. Fins i tot t’enyorava. No sabia què em passava. Em vas donar la mà i vàrem atansar-nos fins a la vora del riu. Ens vàrem mirar tots dos nerviosos, i el somni em va dur a la realitat. Em vas besar sense pensar-t’ho.

Èric Barja Boó_3r A Col·legi Anna Maria Janer
Un nadó acabat de néixer, una vida pel davant. Aprèn a parlar, diu els seus primers mots: “Pa-Pa.” Passa el temps i el nadó comença a caminar. Va al col·legi i aprèn coses noves, però arriba a primària i arriben els deures i els controls. Passa a l’ESO, estrès, treballs, més exàmens… l’acaba, però ara queda el batxillerat i la carrera. Li queden molts anys de treballar fins arribar a la vellesa. Es casa amb la dona de la seva vida, compra una casa, té dos fills i treballa sense parar per a pagar-ho tot. El fills es fan grans i ell també. Es fa vell, el seus fills tenen fills. Ara només queda gaudir i cuidar dels nets fins a la fi…

Noa Segers Piera_3r B EA 2a Ensenyança Ordino
No recordava res del dia anterior. Vaig intentar moure’m però m’era impossible, estava immòbil. Aquell lloc on estava era molt estret, inquietant, humit i fosc. Em vaig començar a estressar, però, d’allò bestial. Vaig intentar tocar per l’espai però l’única cosa que hi trobava era sorra i més sorra. M’estava començant a quedar sense aire. Vaig notar com si em fessin pessigolles als peus, alguna cosa fastigosa que desapareixia i tornava a aparèixer de tant en tant, cada cop, i pensava on era, què havia sigut de mi i què em tocava els peus. Vaig sortir amb la hipòtesi que eren cucs. Per allò em vaig adonar que era dins una tomba.

Natalie Houghton_3r B EA 2a Ensenyança Ordino
Per un vidre fi i transparent podia veure com petits trossos d’alguna cosa, forta però lleugera, queien ràpidament d’una manera subtil i elegant sobre una superfície plana. Em vaig fixar en un punt que queia de manera serena i pausada. Semblava que mai es pararia, que continuaria i mai trobaria el final. Vaig parpellejar un segon, un sol segon, i tots els punts s’havien parat, estaven uns damunt dels altres com si algú els hagués col·locat. En un silenci llarg, on els meus pensaments eren el més sorollós, em vaig adonar que els punts no s’havien acabat, els punts no havien parat de bellugar-se. Era el temps que s’havia acabat.