Menors de 15 anys

Marc Da Costa_3ème A Lycée Comte de Foix
Dissabte 29 de març els meus amics i jo vam anar a jugar un partit de futbol entre nosaltres. Vam fer dos equips i l’Eduard i jo vam coincidir en el mateix equip, vam començar a jugar amb moltes ganes, ens ho estàvem passant d’allò més bé, però el millor arribaria uns minuts després! De sobte va venir la selecció d’Andorra i ens van proposar de jugar un partit contra ells! Vam començar a jugar amb entusiasme. Quina tècnica! De sobte ens van marcar un gol però  nosaltres vam lluitar fins al final. Malauradament en acabar el partit ens vam adonar que eren clarament superiors. Quin gran partit i quines grans persones!

Eduard Invernon_3ème A Lycée Comte de Foix
Avui en dia els estudis són necessaris per al nostre futur perquè t’ajuden a poder fer el que més t’agrada, poder tenir una vida millor, poder estudiar una carrera i tot això que realment t’omplirà en un futur. És obvi que són molts anys d’estudi i de treball però el resultat és necessari per poder tenir una vida millor. Malgrat que a vegades els professors et fan perdre l’esperança, cal que t’esforcis i et tornis més fort i que no abandonis mai el teu somni. Fins i tot si penses que se’t fa etern intenta aconseguir els teus reptes i que els teus somnis es facin realitat. El futur serà prometedor!

Sandra Rabasa Guerrero _4r B Col·legi Anna Maria Janer

Era una nit com qualsevol altra, o això semblava. Sortia de treballar. Vaig sentir un crit que venia d’un carrer fosc –No hi hauria d’anar –vaig pensar, però tenia curiositat, potser algú necessitava el meu ajut. M’hi vaig apropar lentament, em vaig amagar darrere un contenidor i vaig veure com un home encaputxat disparava algú. Vaig cridar i l’home em va mirar i em va començar a perseguir. Vaig caure a terra i l’home em va apuntar al front. Pressentia que era el final. Un seguit de llums enlluernaren els meus ulls i tot s’aturà. Un grup de policies aconseguiren aturar-lo. Per un moment vaig pensar que era dins una pel·lícula.

Anna Tomàs Pujolà _4r B Col·legi Anna Maria Janer

Has pensat mai què passaria si tot el que has imaginat al llarg de la teva curta, llarga, plena o buida vida es complís? Doncs jo sí. Tant temps he passat vagant per la meva imaginació, que se’m fa difícil veure què és tangible i què no. Creure que això només són utopies em fa mal, tant mal que em concentro a tocar la il·lusió. Quan aconsegueixo arribar-hi noto una escalfor que em puja des del dit índex de la mà fins al dit prim del peu, un calfred em recorre tot el cos i sento com els cabells del clatell s’arrissen. Alguna cosa m’estira lluny del món on vull viure, una mà m’agafa i em treu a la superfície. He tornat al món real.

Violeta Fàbrega_3r A EA 2a Ensenyança d’Encamp
Em vaig despertar quan començava a clarejar, les brases del foc encara estaven enceses. En llevar-me, em vaig rentar la cara amb aigua freda i em vaig vestir. A fora feia molt de fred, al sostre de casa hi havia unes estalactites de gel de dos pams, el paisatge era blanc i la neu acariciava les muntanyes. Tenia molt de fred i els dits de les mans congelats però ho vaig ignorar i vaig anar cap al lloc on ell m’esperava, en aquella clariana de sempre on veiem sortir el sol. Tenia ganes d’abraçar-lo i sentir l’escalfor que desprenia. En arribar el vaig veure, venia corrents cap a mi com un llamp. La seva crin acariciava el vent i el seu galop ressonava pel bosc silenciós. Quan va arribar, tots dos vam observar l’alba.

Nagib Ghodbane_3r A EA 2a Ensenyança d’Encamp
Hi havia una vegada un nen que es deia Joan. Era el dia que el Joan començava el col·legi i tenia ganes d’anar-hi per saber amb qui estaria a la classe i els mestres que tindria. Però, per una altra banda, li feia mandra perquè no volia que acabés l’estiu. Es va despertar a les set del matí per anar al col·legi i a l’arribar li van dir quina classe tenia: estava amb els seus millors amics i les noies més maques! Quan estaven a classe, va venir la directora corrent per avisar que evacuessin l’escola perquè hi havia una inundació a Andorra. Tots estaven cridant pel passadís i empenyent-se per sortir. El Joan va voler-ho gravar però el mòbil ja no tenia bateria.

Dana Torrano_3ème G Lycée Comte de Foix
Ara mateix, estic davant de l’ordinador pensant què escriure per al microrelat. Els meus companys estan pensant, altres escrivint i alguns escoltant música, però, tothom davant d’un ordinador, fins i tot la professora. Ja són les 14.13 hores i encara no tinc 640 caràcters. Avui no tinc inspiració. M’estressaré! Ah, ja tinc una idea! Us explicaré què és per a  mi l’escola. Tothom diu que és molt avorrida, que els professors són antipàtics… Per a mi és diferent, la majoria de professors són molt simpàtics, a vegades, és veritat que les classes són avorrides, però hem de donar les gràcies perquè alguns nens no tenen la sort de poder-hi anar.

Ana Rita Arantes_3ème G Lycée Comte de Foix
Vaig anar corrent cap a ella, no em podia creure que després de tots aquells anys pogués abraçar-la. Havien passat quatre anys, quatre anys parlant amb ella cada dia, quatre anys trobant-la a faltar, necessitava abraçar-la i per fi vaig poder-ho fer. Recordo el dia en què va marxar, vam plorar totes dues, ella no volia marxar, però ho va haver de fer i ningú no podia fer res per evitar-ho. Quan intentàvem parlar amb la mare perquè no marxessin ens deia que havien de  marxar, que era el millor per a totes dues. Ens va dir que vindrien tots els estius a visitar-nos. I ens ho vam creure i va ser veritat, perquè ara ja és aquí, amb mi.

Beatriz Gomes_3r A EA Segona Ensenyança de Santa Coloma
Temps. Aquest és i sempre serà el meu etern enemic. No és que tingui res en contra d’ell, eh? No, només m’ha tret les persones que més estimava en aquest món.
Però en realitat és això en el que consisteix el seu treball. Quan una persona neix, ell fa que el seu rellotge interior comenci a bategar, a fer tic-tac i bum-bum. Però tots sabem que aquest rellotge, que nosaltres anomenem cor, un dia, simplement, deixa de fer-ho. Un mecanisme que falla, o… O s’acaba el nostre temps. Ja està. Puf! Desapareix la nostra oportunitat de vida.
Per ell no som res, en canvi ell per nosaltres ho és tot.

Violeta Vilaplana_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Vaig estar allà plantada, a peu dret, mirant cap al front el que em van semblar hores, pensant en tot excepte en el que havia de pensar. Estava pensant en el meu germà, que a aquelles hores estava jugant el partit de futbol més important de la seva vida. També pensava en els deures de català que no havia acabat i l’esbroncada que m’emportaria l’endemà, en el meu pare, que era a Nova York de vacances amb el seu germà i la meva mare, il·lusionada, esperant que s’obrissin les cortines del teatre. I mentre pensava en tot allò que no havia de pensar es van obrir les cortines, es van encendre els llums i va començar l’espectacle.

Oliveira Da Silva_3ème E Lycée Comte de Foix
Caminàvem pel carrer donant-nos la mà; ella somreia cada vegada que em mirava però jo no podia fer el mateix. La gent ens mirava com si no fóssim normals. Van passar 5 minuts i no hi va haver ni una sola persona que no ens mirés malament. Això no m’agradava. Volia tornar a casa on ningú ens pogués veure. Volia tornar a casa on la pogués abraçar, on li pogués fer pessigolles, on pogués veure que ella somreia de veritat. M’agradaria poder fer-li un petó al mig del carrer com fan les parelles normals, però clar, nosaltres no som una parella normal. Mai ho serem. Aquest és el problema, perquè ella és una noia, però jo també ho soc.

Lassaleth López_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX
Odio els finals inacabats. I us demanareu què volen dir finals inacabats. Doncs no us ha passat mai que aneu a veure una pel·lícula al cinema perquè us l’ha recomanada molta gent, i a mesura que l’aneu veient us va agradant més. Quan de sobte s’acaba la pel·lícula, i què? Sabeu que ha de continuar d’alguna altra manera. Però no, ja s’ha acabat. Llavors us decep tota la pel·lícula. Però aquest no és el tema de la meva història. L’altre dia vaig anar a patinar com cada dia, vaig arribar, vaig escalfar, vaig entrenar, tot bé. Quan al final de l’entrenament la meva entrenadora ens va cridar al seu voltant i ens va dir:

Brando Pedro Flores_3r C COL·LEGI MARÍA MOLINEr

Un matí, el Lucas va anar a comprar llet amb el seu gat Lici, que en realitat es deia Liticio. Quan va entrar al supermercat van anar al prestatge de les llets. Van comprar la llet i van tornar cap a casa. Pel camí, van trobar una manifestació de ciutadans rebotats contra no sabia quina llei. Van entrar a casa i en Lucas es va poder beure la llet amb el seu gat. Però tenien tanta set de llet que se la van acabar i ja no en tenien més. Llavors, ja havien tancat el supermercat i van anar a casa d’un veí a demanar-li llet. Quan el veí va veure en Lucas amb el seu gat Lici amb els bigotis blancs de la llet, de la sorpresa, es va morir.

Nerea Pinto_3r C COL·LEGI MARÍA MOLINER

La Jess va cridar d’immediat el Jack i van anar tots dos cap a l’Adam dient-li que no toqués res d’aquella misteriosa caixa, però l’Adam amb curiositat va prémer un botó i els va xuclar a tots. Quan per fi van parar, van veure que aquella època no era la seva. Van saber que estaven a l’Olimp, però el que no sabien és que estaven a l’època del futur fabricant de robots. De cop, l’Adam va trobar una caixa misteriosa on hi havia molts atacs de taurons. Després van anar a buscar la seva caixa però no la van trobar. Van anar en direcció al saló, on els déus reposaven. Quan van arribar van demanar als déus la caixa. Era la màquina del temps!

Melissa Vilaça_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ordino

Tu en tens 10 jo 12. Tu dius sí, jo dic no, tu dius blanc, i jo dic negre, jo dic vaig, tu dius vens, però al final sempre ens acabem dient sí. A vegades m’odies a vegades m’estimes, a vegades dius no i sempre acabes dient que sí. Sempre hi ha d’haver alguna cosa, però sempre acabem resolent els problemes, a vegades ens passem dies sense parlar però per alguna cosa acabem dient. Així que no ho sé com ho farem però a vegades diuen que dos no es barallen si un no vol. Tot i així ens estimem, tot i així penso que podríem parar el temps. Desitjaria que mai et fessis gran, però sé que no és possible que et quedis sempre petit. T’estimo.

Devun Birch_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ordino

Era un dia normal a l’escola, justament aquell dia hi havia un examen de naturals, tota la classe havia estudiat l’examen menys jo i a primera hora teníem naturals, estava tan nerviós que no podia parlar. Quan vaig entrar a classe no podia mirar ningú, em van donar l’examen, la professora de naturals ens va dir que teníem mitja hora per fer-lo, van passar vint minuts i encara no havia fet res, mirava al meu voltant i vaig veure la meva classe, no podia més, vaig tancar els ulls, em vaig recolzar al meu braç, pensava que em passaria… Vaig aixecar el cap i veig el llibre de naturals a sobre la taula de la meva habitació.

Àlex Ros_3r C COL·LEGI ANNA MARIA JANER

M’aixeco pel matí, estic mig adormit, no recordo que avui és el gran dia. Hi ha partit. No sé què esmorzar, la mare em dona pressa. Faig una dutxa ràpida, volia que m’engolís el terra i que no em deixés sortir. Em vesteixo veloçment. Agafo la raqueta i la mare em torna cridar. Pujo al cotxe, el viatge se’m fa etern, estem a punt d’arribar. La por m’envaeix. No sé què fer. La mare em mira i em diu: -som-hi-. Les cames em tremolen i el cor em palpita com el motor d’una màquina. Arribem a la pista i trobo el meu contrincant assegut amb el professor. -Preparat?- em diu ell, responc amb un sí indecís. Me’l miro. Comença el torneig.

Pere Aché_3r C Col·legi Anna Maria Janer

És impressionant la sensació que tens quan fas una cosa que t’agrada. Una cosa que t’agrada molt. Moltíssim. En el meu cas, la moto. Cada vegada que la veig o l’encenc m’agradaria estar tot el dia amb ella i no parar ni per fer l’entrepà. Per a mi és una addicció; un vici. Però també té els seus peròs, en tant que és un esport de risc i es practica en un medi muntanyós. Qualsevol petita errada pot dur-te una gran lesió que acabi amb tots el teus propòsits, amb tots els teus esforços, amb tots els durs entrenaments, i amb tots els patiments. La pressió física i mental en què ets sotmès, no és diferent de la preparació d’un mateix.

Guillem Puig_3ème B Lycée Comte de Foix

Era un diumenge, a les 7 del matí em despertava per anar al Prat del Roure. Havia d’estar allà a les 9 del matí per entrenar una mica més. Em vaig vestir, esmorzar i vaig anar cap allà, en arribar vaig veure que no estava sol, sinó que hi havia també els meus amics, així que tothom es va posar a entrenar. A les 11 del matí va començar la competició, va passar 6 hores abans no va començar l’entrega de premis. Començava a ploure, així que es van donar pressa per fer-la, la meva alegria va ser quedar tercer de la competició i segon de la lliga. En acabar l’entrega vaig tornar cap a casa per menjar i anar a dormir d’hora.

Yousra Raguig_3ème B Lycée Comte de Foix

Ho tenia tot a punt: una tasseta de xocolata calenta, un bon llibre, la meva manteta de llana preferida i la meva còmoda butaca col·locada estratègicament al costat de la finestra per gaudir d’aquella pau immensa provocada per aquella tempesta tan dolça. De sobte, van trucar a la porta, vaig deixar de fer el que feia per anar a obrir-la porta molta mandra, quan vaig veure qui hi havia vaig sentir com si un raig de sol hagués entrat per la porta en trobar la meva millor amiga tota xopa i amb el maquillatge tot corregut.
La vaig fer entrar ràpidament a casa i vam gaudir totes dues juntes d’aquella bonica tarda de pluja.