Menors de 15 anys

Iria Moreno_4t D EA SEGONA ENSENYANÇA santa coloma
Existeix una melodia destinada a ser escoltada per tot ésser viu. Una cançó respectada i temuda, tant que ha sigut prohibida la seva interpretació. Diferent segons el seu receptor. Dolça, agressiva, pacífica, violenta, ràpida, lenta… un ritme canviant que et fa ballar com vol. Un titellaire músic et mou amb els fils del destí. No intentis tapar-te les orelles, el seu eco ressona dins del teu cap, per tots els racons de la teva ment temorosa. Una balada que mai has volgut escoltar, però saps com sona i reconeixes la seva lletra. Notes musicals que dansen arreu del món, recordant-te que estan allà. Rendeix-te i entra en una nit eterna.

Clàudia Rodríguez_4t C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Estic espantat, o millor, terroritzat. Aquest matí he agafat l’autobús per anar al centre de la ciutat i resulta que s’ha desviat i se n’ha anat per un camí que no coneixia i mai havia vist. He anat demanant a les persones que estaven amb mi, allà dins, que on ens portaven, però ningú ha respost. Semblaven immòbils, adormits. Se’m fa difícil descriure-ho. He mirat el paisatge espantat i de lluny he vist com un edifici vell, mig abandonat, als afores de la ciutat. Semblava de color vermell, amb dues finestres… el que més m’ha cridat l’atenció ha estat una xemeneia negra que sobresortia d’aquella teulada quasi a punt de caure… per què m’han portat allà?

Joana Cristina Fino_4t C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Segurament ja us haureu adonat que al Facebook apareix una petita frase com aquesta: “què estàs pensant?”, com a exemple d’estat. Una idea peculiar que et fa pensar com jo mateixa en el que estava pensant fa res. Jo estava pensant a respondre aquesta pregunta que et fa pensar de la següent manera: ara mateix estic pensat en el que estava pensant i pensant que no sé què pensar i no sé què fer per pensar en el que estic pensant si em passo el dia pensant en el mateix que penso sense parar de pensar en el que estic pensant… En què estava pensant? Pensar et farà pensar encara més en què pensar sense saber què pensaràs.

Irina Oliva_3r B COL·LEGI ANNA M. JANER
Vivim en un món on ningú no és perfecte, però tothom creu que ho és; on tots pensem que tenim el dret de conjecturar sobre les accions d’altri.
Compte amb tot allò que es diu i es fa! Amb l’ajuda de les xarxes socials, en menys de 24 hores tots, coneguts i desconeguts, s’assabenten de les vides alienes; les comenten, opinen… Resulta difícil confiar en algú, algú que sàpiga guardar un secret; algú que t’ajudi de manera desinteressada; algú que no et jutgi; algú incondicional.
Massa sovint ens trobem sols davant de travesses difícils. Només els pares seran sempre al nostre costat, de manera altruista i generosa ens ajudaran a aixecar-nos.

Gorka Lancha_3r B COL·LEGI ANNA M. JANER

El mar picava fort contra les pedres de la costa, era un onatge estrany, com si estigués controlat per una força alienígena. Tothom tenia la vista posada en aquell munt de pedres que s’esquerdaven a poc a poc davant seu. Hores després, el mar es va tornar fosc, la temperatura baixà en picat, des dels núvols s’etzibaren trons, que ocasionaren centenars i fins i tot milers de persones mortes. Famílies desesperades fugien lluny d’aquella tempesta. En l’escapada, trobaren gent ferida i, sobretot, incomptables morts. La gent d’arreu no sabia què fer, tot i que desconeixien la dimensió d’aquell cataclisme. La fi del món acabava de començar.

NAIM GOMES_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Un dia la Daisy va veure que l’August no es trobava bé i estava una mica trist. La Daisy va intentar animar-lo però l’August no li va fer cas i va donar-li una mini empenta per apartar-la. Al cap d’un temps va tornar de l’escola i la Daisy va reintentar animar-lo però no va tenir cap resultat. Més tard l’August va sortir de l’habitació i la Daisy insistent va tornar a intentar-ho però aquest cop l’August la va ver fora de casa. En plena nit la Daisy va escoltar un soroll, molt valenta, va anar a veure què era i va veure una persona que tenia a la mà una arma. Immediatament la Daisy va bordar i el lladre va marxar corrents.

AINA ORIOL_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Són les 16.50 de la tarda, només falten deu minuts perquè s’acabi l’última classe del dia, l’última classe de la setmana, l’última classe del curs. Deu minuts per sortir de l’escola i no tornarà fins d’aquí a tres mesos, deu minuts per començar l’estiu, anar a la platja, no fer res, quedar amb els amics i trencar amb la rutina de cada dia. Deu minuts per ser lliure, deu minuts per deixar de fer exàmens, treballs i redaccions. D’aquí res aquests deu minuts seran complerts i per fi podré començar l’estiu.

Guillem Esteban_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO
Sóc a l’hospital. No sé què està passant. No em puc moure. S’acosta algú… És la meva mare! Què passa, li pregunto. No em respon. Mama, que no em sents? No em sent. Crido amb totes les meves forces, però és inútil. De sobte, apareix un metge. La meva mare està plorant. Per què? El metge diu: “No hi ha res a fer, ja és massa tard”. Què està passant! Hora de la mort, un quart de vuit. Qui ha mort? I novament ningú em respon. Estic sol, tanco els ulls i… m’endinso en el silenci. Més tard, obro els ulls i… tot és fosc. Ara ja em puc moure, però estic atrapat en un lloc molt estret. Aixeco el cap i em dono un cop al front. Sóc dins un taüt.

Anna Freixas_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO
Vaig néixer un dimecres, en plena tempesta. Alguna cosa estranya va passar aquell dia. Els meus pares sempre m’han dit que, quan vaig néixer, el món sencer va canviar. Mai m’han dit el perquè. Però un dia va passar una cosa molt estranya. Tothom em mirava. Jo vaig parar-me al davant d’un aparador per veure el meu reflex. Impossible! Els meus ulls eren totalment negres i de les meves mans en sortia fum violeta. De cop, un home apareix al meu darrere i, com si fos automàtic, el fum de les meves mans li travessa el cor. El miro fixament, i l’home ja no hi és. De sobte, sento una veu masculina a dins del meu cap. I segueixo caminant.

Núria Chiquero_4t B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Sempre m’aixecava i sabia que ell era allà per a tot. Per escoltar-me, per ajudar-me, per riure junts… Però un dia em vaig aixecar i ja no estava al seu llit, tampoc les seves coses, no hi havia res d’ell. Ja s’havia fet gran, i se’n va anar de casa per poder estudiar el que volia. Estava molt lluny de mi, ja no el podia veure cada dia. No sabia res d’ell, per primera vegada em sentia sola. Jo sabia que encara que estigués lluny, ell em continuava ajudant. Però jo volia que estigués amb mi. Era el que més estimava del món. Era l’únic que em podia fer feliç: el meu confident, el meu millor amic… Era ell, únic: el meu germà gran.

Noemí Mora_4t B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Amb el temps, els anys sumen, les arrugues apareixen. Conseqüències de fer-se gran. Aquestes coses passaran, ens diuen. Però, en quin moment entren les pèrdues? Necessàries sovint, però no deixen de ser pèrdues. I a nosaltres qui ens diu el mal que fa perdre persones que pensàvem que estarien al nostre costat sempre? Ningú ho fa. M’agrada pensar que és inevitable per créixer. El que sí que sé és que aquestes situacions et porten a un túnel, del qual no veus sortida possible. Però sempre hi ha alguna cosa que et fa tornar a la ter­ra, i veure que per cada cosa dolenta en correspon una de bona i que sempre hi ha llum al final del túnel.

Eva Callejas_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO
La gent em demana sempre per què sóc així, per què no puc ser com la gent normal, per què ric per tot, per què salto, per què faig el ridícul. Aquesta gent mai s’ha parat a pensar que potser sóc feliç així. No m’imagino com seria la vida sent normal, vestint igual que els altres, rient del que està permès. Una persona, un cop, em va dir que havia de baixar al món real i deixar de somiar. No va pensar que potser els meus somnis són la meva realitat i no visc a cap lloc diferent. La gent està acostumada a un perfil de persona al qual tothom s’ha d’apropar, del qual jo n’estic molt lluny. I Déu em salvi de ser-hi mai a prop.

Daniel Ferreira_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ordino
Sona el despertador, m’aixeco amb poques ganes i me’n vaig a la dutxa. Després em rento les dents, preparo la motxilla, em poso la jaqueta i surto cap a la parada del bus. Agafo el bus i vaig un dia més a l’escola. Des que surto de casa fins que arribo a l’escola, estic endollat a la meva música amb els meus auriculars, de manera que ningú em molesti. Després de tot el dia, en arribar a casa, poso les claus a la porta i penso que m’encantaria tenir un dia en el qual no hagués de seguir la meva rutina. Un dia en el qual ningú no em molestés. Un dia en el qual anar a l’escola no fos una obligació, sinó que fos per voluntat pròpia.

Anisa Takhtoukh_3r A INSTITUT ESPANYOL

Fugia exhausta pels carrers estrets, hostils. Va arribar a un que no tenia sortida. La jove cegada pel llum dels fars del cotxe, ja es donava per vençuda i va mirar aterrida les ombres que es dirigien fins a ella. No va perdre la calma, observava tot el que l’envoltava, va recuperar la confiança i, arriscant-se, va traçar un pla en el seu cap, potser sortiria bé. Va agafar la tapa d’un cub de brossa i fent-lo girar com un frisbee els va donar un cop fort al cap. Va agafar corredissa i va saltar pel damunt el cotxe, va continuar cor­rent fins que els va perdre de vista. Se sentia eufòrica.

Andrea Valente_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
La meva neboda es diu Elisabeth i la setmana que ve farà 11 anys. Vull regalar-li un viatge que mai ha vist en tota la seva vida. Els seus pares li ho consenten i li ho donen tot, fins i tot amb les dificultats que tenen els pares. El que jo vull és que l’Elisabeth s’adoni que els pares tenen moltes dificultats i ella no pot ser tan capriciosa i demanar tot el que vol. Anirem a Unicef i passarà alguna cosa espectacular!

Sara Sousa_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Quan era petita, vaig veure com molts companys meus se’n reien d’altres, els criticaven, o simplement els excloïen. Jo pensava que ho feien per simple diversió, però les coses es van començar a complicar. Van començar a amenaçar, a demanar diners, i coses que mai us podríeu arribar a imaginar. Al principi no m’hi vaig ficar, fins que un dia em van demanar ajuda. Jo no sabia què fer. I si em passés el mateix que a ells?
El que vaig fer va ser demanar ajuda a la mare, i em va dir el que havia de fer per fer el correcte, i això vaig fer. L’endemà vaig buscar la persona, però em van dir que havia mort la tarda anterior, just després de l’escola.

Sara Vicente_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Aquell dimarts, vint-i-tres de maig, com un dia qualsevol, en Pere va anar a escola. Tenia pocs amics, o més ben dit, no en tenia cap. El destorbaven a cada minut i li feien la vida impossible. En entrar al centre, hi va alterar el recorregut de sempre per un viatge sense retorn al magatzem on sabia que el conserge desava les garrafes de benzina. Tancà amb fermesa la porta que el separava del seu passat, vessà el combustible per tota l’estança i, amb la mirada perduda en un laberint d’incomprensions i menyspreus, va encendre el llumí. Va passar el temps i ben aviat havia de rebre l’alta de la quarta planta, però aquella planta no era més que un passadís més del laberint d’angoixa i desesperança en què s’havia
convertit la seva curta vida.

Núria Malea_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Tot comença amb un viatge d’estiu. Una família visitava un bosc de Noruega, on deia la llegenda que hi havia trolls, uns éssers que converteixen la gent en pedra només amb un maleït esguard. Aquella mateixa tarda, la Núria i el seu gos van pujar fins dalt de tot d’una muntanya. De sobte, les pedres que hi havia van començar a moure’s, cada
cop mes ràpid, i tot d’una, una roca gegant va alçar la veu tot dient: –Qui sou
vós? Què feu aquí? –Ho sentim molt! Em dic Núria i ell és el meu gos, en Jock, no volíem destorbar-vos pas, només volíem… –respongué la Núria. Mai més la Núria va tornar
amb la seva família.

Alexia Giraud_3r I LYCÉE COMTE DE FOIX

El 21 de novembre del 2014 estarà per sempre gravat en la meva memòria. Aquell dia quan vaig sortir de l’escola vaig trucar a la meva mare com sempre, però no va respondre. Em va semblar estrany. Vaig intentar-ho moltes vegades i cap resposta. Quan vaig arribar a casa, la meva mare no hi era i el meu pare em va dir que havia marxat a Portugal, perquè la seva tieta havia mort. En aquell moment una tristesa immensa em va envair el cor. Després d’haver après aquesta mala notícia, vaig saber que la meva vida no seria mai més igual. Sabia que una part de mi havia marxat amb ella. Però sempre la tindré en el cor. T’estimo molt tieta!

Nadia Bousenine_3r I LYCÉE COMTE DE FOIX

En l’amor a distància molt poca gent hi creu, diuen que és absurd o que només és un joc per a desesperats. Jo els dic que no t’enamores del físic, sinó dels sentiments. Saps del cert que és real. Jo personalment en tinc un, sí, potser ens enyorem, potser volem tenir-nos just al costat, però sé molt bé que aguantarem. Per poder trobar-nos al final, tenim un oceà per mig, però com diuen la distància separa cossos però no sentiments. Amb tot això, només us vull dir que estimeu qui estimeu, no li poseu importància als detalls petits.
Com la distància o qualsevol cosa, si el sentiment hi és, no hi ha res que importi
més. T’estimo vida.