Diumenge, deu del matí, la meva consciència es desperta, però el meu cos es resisteix a aixecar-se. La calor que emanen les mantes, la suavitat del coixí, l’oportunitat de pensar mentre descanso, relaxat, amb els ulls tancats però alhora conscient. El meu pare em crida, ja són les dotze, el temps passa ràpidament. Contesto amb uns sons indesxifrables que només jo entenc, sembla que la meva veu no té ganes de treballar. Em tornen a cridar, miro el rellotge, dos quarts de dues, la gana va guanyant terreny i el meu pare cada cop és més insistent. Finalment em rendeixo i vaig a menjar el dinar que serà el meu esmorzar.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.