Dissabte, 21 de novembre del 2026 Relat núm. 2.613 de 6.622
e_640 Microrelats dels estudiants d'Andorra

Relat Relat núm. 2.613

El primer dia de l’últim

Silvia Machado Dacosta 3r CEA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP 26 de març del 2018 Lectura: 1 min · 640 caràcters

Quina sensació més estranya estic sentint. Fa deu minuts estava a l’habitació de l’hospital i ara només veig una llum blanca que no em deixa obrir els ulls. Què està passant? Serà que estic morta? Començo a pensar que sí. Tant de bo que no, o sí, no ho sé. L’únic que sé és que ara ja no estic patint. Això de tenir la malaltia és horrible. Espero que el patiment de la meva família hagi acabat… per molt que ara trobin a faltar algú a casa. No sé ni com ni per què, però estic escoltant la meva mare plorar, demanant-me que no marxi. Tant de bo no marxés, tant de bo em quedés amb tu per sempre, però et prometo que ens tornarem a veure.

T'ha agradat aquest relat?

Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.

■ Continua llegint altres relats