Segueixo escoltant com et bressoles a la teva cadira com de costum, de matinada, mentre em preparo per anar a l’institut. Fa uns mesos que te n’has anat, però sento la teva presència. Tot va començar aquell matí quan et vaig conèixer agafant l’ascensor i em vas explicar que estaves sola perquè el teu marit havia mort i que mai rebies visites. I jo no ho vaig dubtar: cada tarda pujava a explicar-te com m’havia anat la feina i tu m’explicaves el teu dia a dia… i així fins que has arribat als vuitanta-tres anys. Sempre seràs per mi la meva àvia i tu també em consideraves la teva néta, la que mai no vas poder tenir.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.