Es deia Pep. Era vell i esquerp com aquelles muntanyes. Gairebé mai no sortia del cortal i no hi veia ningú. Un matí van trucar a la porta. Tot obrint-la, un nen rosset, d’uns cinc anys, li aparegué sol al bell mig del no-res. En Pep el deixà passar perquè feia molt fred. Pensava: Qui serà aquest nen? Era de nit. Ningú no el venia a recollir i ja no sabia què fer-ne. A l’hora de dormir, va deixar-li un pijama petit del seu fill i quan va treure-li la roba, va trobar una nota. “Si llegeix això és que he mort. Li confio el meu fill, el seu nét. Cuidi’l tan bé com ho va fer amb mi. Un petó. Pep”. Una llàgrima li recorregué la galta.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.