No sé què hi faig. Estic darrere d’una porta plena de cartells escrits en un idioma que no entenc gens, em sento abstreta, miro el paisatge, només hi ha cotxes i un munt de muntanyes nevades. No sé on anar, fa molt fred, no conec ningú. Començo a caminar cap endavant. He acabat dins d’una botiga plena de records d’Islàndia. M’apropo a la dona que cus darrere de la caixa, comença a parlar-me. No entenc res, suposo que la meva cara ho demostra. Estic asseguda al seu cotxe, s’ha ofert a portar-me a un hostal. Necessito quedar-me un temps sola sense distraccions ni ningú que em digui el que he de fer. Vull saber qui era el meu pare.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.