Marxava a Londres, estava il·lusionada, amb les maletes preparades i el bitllet d’avió a la mà. Vaig pujar, vaig seure i vaig veure un noi ben maco dos seients més endavant. Es va girar i em va mirar. Mentre jo somreia, ell va treure la llengua. Em va vocalitzar el seu nom i jo li vaig dir el meu. En aquell moment vaig pensar, “que ruca, en lloc d’anar-hi a parlar, estic dos files més lluny”. Seguidament es va aixecar i es va dirigir cap a mi. De sobte, vaig veure la meva vida passar-me pel davant. El temps s’acabava i li vaig dir que m’agradava. Ell em va donar el seu últim sospir i jo vaig tancar els ulls. Un nou món.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.