Passejo pel carrer i veig un edifici en construcció i penso que algun dia l’acabaran. A continuació, i seguint en la mateixa línia, penso que algun dia caurà. De nit, assegut vora el foc, començo a llegir un llibre. Està prou bé però el neguit de saber que l’acabaré s’apodera de mi. Són les onze. Hora d’anar a dormir. I, per què? D’aquí a unes hores em despertaré. Va arribar un dia que, amb la mort d’un amic o un familiar, ja no sentia dolor perquè sabia des de molt abans que passaria. Fins que va arribar el moment. Era allà. La vaig conèixer i una estranya sensació em va recórrer el cos. No. Aquesta vegada no sabia quan s’acabaria.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.