La retina esdevé roja, i lentament, es forma una lleugera capa líquida que t’impedeix veure-hi clar, i provoca una brillantor especial als ulls. Intentes respirar, però t’és molt complicat, pràcticament impossible. El parpadeig posterior a tot això, deixa lliure una gota d’aigua que expressa més que mil paraules. Un sentiment que pot ser de pena o d’alegria, t’omple totes les parts del cos, i només et deixa fer dues coses; plorar i abraçar. No importa amb qui, on, quan, com o perquè… Només el teu plor i el silenci que l’acompanya. Potser simplement el gest de gent de qui no t’esperes gran cosa, o la facilitat per ignorar petites disputes i venir a consolar-te. Només una llàgrima.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.