Moltes vegades els va sentir cridar, un amb l’altre a veure qui alçava més la veu. Els escoltava dir-se les pitjors coses que es poden dir. I jo… allà, a la meva habitació plorava sense parar. No podia dir que eren els pitjors dies de la meva vida, perquè tots els dies eren iguals, un darrere l’altre, i jo cada dia podia menys amb aquestes discussions. Em costava tornar a casa pensant que em trobaria les escenes de cada dia. Ells s’estimaven molt, però no podien conviure junts, pensaven coses distintes, xocaven en moltes coses. Jo pensava només en una cosa, desaparèixer, per no tornar a sentir-los cridar i veure’ls plorar.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.