Érem un poble petit i unit. Un poble on es respirava l’alegria i la felicitat. Fins que la guerra ens va arribar a nosaltres també. Els nens ja no jugaven, estaven massa espantats de les fuetades que els donaven els soldats, els adults no feien més que resar perquè tot això acabés ràpid. Però els adolescents del poble ens havíem cansat d’haver d’obeir, i vam anar fins a l’edifici on es resguardava el comandant de guerra que havia instal·lat la por al nostre poble. El vam encadenar a una cadira i li vam mostrar el dolor que produïen els cops i les fuetades. Se’n va penedir, i es va adonar que amb nosaltres no es jugava.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.