Era un dia de pluja, més o menys eren dos quarts d’onze de la nit. Al carrer no hi havia ningú, i a més, feia molt fred. Caminava per un carrer molt estret, tornant cap a casa. De sobte, em va sonar el mòbil. Vaig pensar: “qui em truca a aquestes hores?”. Vaig rumiar el fet de no contestar, però al final, vaig clicar el botó verd i me’l vaig posar a l’orella. “Si?” vaig preguntar expectant. “Què hi ha algú?” vaig insistir. Quan estava a punt de penjar, una veu ronca, com si ja no tingués forces ni per parlar, va dir: “Corre, escapa, fuig!” De cop, em vaig adonar que algú estava respirant darrere meu. Ja era massa tard per córrer.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.