Em tanco dins la meva habitació i m’estiro sobre el llit. Els records arriben com si fossin una enorme onada que acaba inundant tota l’estança on em trobo. Entre aquests, el teu. Realment és molt dur comprovar que els records que tinc de tu no s’han anat acumulant, no han anat augmentant com ho han pogut fer els que tinc d’altres persones. Ara he de donar-me per satisfeta amb records ja molt utilitzats i fotografies que podria reproduir amb els ulls tancats. No ploro, t’imagino somrient. Una vegada més has pogut tornar a la vida, encara que sigui durant uns segons, per arrencar-me un somriure.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.