Sempre que penso en l’àvia m’envaeixen records de la infantesa, com els passejos per la muntanya. Anava sempre amb mi perquè era amb qui millor s’ho passava, o això em deia. Anàvem a descobrir nous espais de la naturalesa, rius, boscos. Fent fora el fred, el seu cor envaïa el meu. Quan ja tornàvem cap a casa, ens esperava l’avi amb aquella xocolata calenta tan bona que ell ens feia. Quan hi penso, em venen al cap molts records, però aquest és únic. De moment, encara puc visitar-los, però d’aquí a uns anys segur que ja no. I em fa por esborrar alguns d’aquests moments tan màgics amb ells. Moments als quals sempre he volgut tornar.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.