Un rere l’altre, els meus dits es posen en contacte amb tu. La música brolla de dins teu amb cada senzill moviment dels dits. En un moment sento com si, per art de màgia, la meva ànima i tu fóssiu un de sol. Em dones la força que necessito en cada moment per ser capaç de llegir els pensaments del compositor i ser-ne la traductora. Durant més de cinc minuts, la simbiosi és màxima. Finalment arriba l’últim compàs. L’últim acord. Com un guerrer, lluites amb el silenci però aquest acaba guanyant. T’apagues després de brillar com cap altre. Aplaudiments. Una simple reverència d’agraïment per la feina feta.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.