Final de la Copa Catalana. Tot sembla perfecte, el que fas, el que penses; no hi ha res que pugui trencar l’harmonia amb tu mateix. El partit està igualat, l’equip ho dóna tot, però no poden més, queda poc temps, intento fer gol i… caic a terra. No m’ho puc creure, me n’he d’anar a la banqueta, la cama no em respon i veig, en la cara dels companys, la desesperació i el cansament; no sé què fer. Reacciono: estic coix, però em necessiten, surto al camp i el seu joc millora, tot d’una; temps mort! Aleshores descobreixo que no volen que jo jugui, sinó que confiï en ells, puc retirar-me tranquil. Vam perdre, però ens uneixen llaços més forts que la companyonia d’equip.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.