Tot va començar un dia normal, em trobava a Tràmits. Era un dia molt pesat i l’afluència de gent superava l’aforament màxim. Tota la gent es queixava, tothom estava impacient. Sentíem comentaris desagradables: “això és vergonyós”, “no sabeu treballar”… L’Èlia i jo intentàvem calmar la gent però sense èxit, al final vam acabar fent-nos unes polseres amb clips per no estressar-nos i el temps d’espera va arribar a assolir rècords històrics. Que insòlit! De sobte em vaig despertar rient i la meva mare em va comunicar eufòrica que marxàvem del país. Llàstima que les paraules de la meva mare no fossin un somni sinó la crua realitat.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.