Prenc una altra pastilla, però no serveix de res. El dolor i l’angoixa segueixen presents i, per més pastilles que prengui, no aconsegueixo oblidar. Tot em comença a fer voltes. Les meves orelles criden, les parets giren. S’esvaeix el riure dels nens que s’escolten des de la finestra de l’habitació, fent que només senti un molest i profund piiiiiiiiiiiiiiip! La meva ànima s’apaga a poc a poc. La llum que entrava pels meus ulls es va enfosquint, fins que ja no sento res, fins que ja no veig res, i amb l’última, dèbil i fluixa veu que em queda a dins aconsegueixo dir unes últimes paraules que, malauradament, mai sentirà: ho sento.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.