Nicolas Escuredo Pérez_4t C Col·legi Mare Janer
Em llevo. L’esmorzar està preparat. Fa olor d’aquelles torrades amb sucre que em fa l’àvia. Vaig al menjador i és allà. Tranquil·la. Asseguda. Esperant-me. La miro i em somriu, sap com m’agrada aquell àpat. Esmorzem i sortim a passejar pel poble. El matí és molt sec, normal, ja és ple agost. La miro i penso quina àvia més guapa que tinc. En un instant, però, tot s’esvaeix. Em llevo i recordo que ja fa tres anys d’allò i que ara estic sol, sense ella. El més important que tenia. Ara m’adono de com depenia d’ella, del sentit que li donava a la meva vida. I
ara què, que ja no hi és. Qui farà de psicòloga? Qui em traurà aquella rialla?