Dia: 14 de desembre de 2011

Richard Ventura Sulit_2n DEP FORMACIÓ PROFESSIONAL AEL

Tinc una certa edat, començo a pensar en la mort, penso que la meva mort serà extremament patidora. La mort deu servir per poder viure la vida més intensament. També penso en les llàgrimes i en les que realment anirien amb sentiments intensos. Llavors, en aquella tomba, penses que molta gent t’està mirant, penses que realment són allà perquè els importes, però si ets mort, ja no pots pensar ni saber si realment els importes o és només que ho fan veure. La mort deu ser hor­riblement sentimental ja que si ets mort no pots tornar a expressar els teus sentiments a les altres persones a qui donaries les gràcies per tot el que han pogut fer per tu.

Amadeu Huesa Curto_2n DEP FORMACIÓ PROFESSIONAL AEL

A l’habitació no hi havia llum i aquella dona no tenia força ni per caminar. Caminar implica un esforç psicològic molt petit. Encara que ens trenquem una cama ens ajudem de crosses, encara que un home a la guerra no pugui caminar s’arrossega amb els braços, però aquella dona tenia ferides de dues guerres, no de bales ni de ganivets, sinó d’una guerra contra un ogre poderós amb les mans de ferro i una altra contra si mateixa. L’ogre té part de la lluita guanyada. Ella no sap el perquè, però el seu cap és una caixa de dinamita, on tota la pólvora es barreja. La metxa està a punt, només un petit llumí sortit de la seva pròpia mà encén  l’autodestrucció.