Dia: 5 de febrer de 2012

Clara Levèque_3r C LYCÉE COMTE DE FOIX

M’acabo de llevar. M’assec amb el meu esmorzar al davant. Hi ha una tassa plena de xocolata. La miro. És una tassa blanca amb un peix blau al mig. La xocolata és desfeta i marró. La tasto, és cremosa i dolça. La tassa m’escalfa les mans i em sento millor. La  bar­rejo amb una petita cullera. El fum puja cap al sostre. Fa molt bona olor! En bec tan sols una miqueta. La xocolata és excel·lent i  no vull que s’acabi. Al damunt de la tassa hi ha la traça dels meus llavis plens de xocolata. Per fi ja no fumeja, la xocolata s’ha refredat. He acabat. Miro la tassa buida. Miro el rellotge, són dos quarts de nou! Faig tard a l’escola.

Christian Teixeira_3r C LYCÉE COMTE DE FOIX

Tan sols cal un moment perquè et pengis d’una persona durant dies, mesos o anys. Un somriure, una mirada, una carícia… Les primeres sensacions són les conegudes papallones. T’envaeixen l’estómac i cada vegada són més fortes. Llavors intentes fer l’impossible perquè no tornin a aparèixer, ja que tenim un 80% de probabilitats que aquestes no vagin més enllà. Vols fer el possible perquè la persona que t’agrada senti el mateix. Però com sempre sol passar allò que havies imaginat acaba malament, ja que els humans ens aferrem a algú, fins al punt que acabem pensant que és de la nostra propietat, i al final s’acaba esvaint.