Marta Llorens_1r ECONÒMIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT
Eren les vuit del matí. Com cada dia, travessava el carrer per trobar-me el somriure que des de feia mesos m’era familiar. Era un gest senzill, breu, arrugat i desdentegat, però alhora afectuós. Poc coneixia del seu propietari, però a través d’aquella mirada era capaç de transmetre’m la saviesa. Aquell dia tot semblava igual, fins que un so va captar la meva atenció. Em vaig girar. Era ell. Era al terra, ple de sang. Em vaig quedar rígida, però inconscientment les cames em van conduir fins al lloc del fet i em vaig ajupir sentint el murmuri de la gent que acompanyava l’ambulància. Abans de marxar, vaig apropar-m’hi per últim cop i em va dedicar el darrer somriure.