Mes: maig de 2012

Natalia Martín_3r A SECUNDÀRIA E. ANDORRANA SANTA COLOMA

Avui he sortit al carrer i he vist una noia jove que caminava, contenta; anava vestida amb una jaqueta texana i unes vambes Converse, amb un somriure d’orella a orella… aquella noia era tan feliç; he començat a somriure jo també, i a ser una mica més feliç, i aleshores m’he adonat que la felicitat la trobem sempre en els petits detalls, en una mirada, una abraçada, una flor, un petó, un xiuxiueig de matinada, una cançó, un viatge pels somnis més profunds i amagats; i en aquells moments m’he recordat d’un proverbi xinès que deia que “la felicitat no és fer allò que un vol, sinó voler allò que un fa”.

Ot Mayoral_3r A SECUNDÀRIA E. ANDORRANA SANTA COLOMA

Agafo un llumí i encenc una vella espelma que he tret de l’armari, fins que comença a fer la llum suficient que em permet no haver d’arribar fins a la finestra fent tentines. Allà, inspecciono el vidre esquerdat i l’obro. El cel és negre, ocultant els tants misteris de l’univers que se’ns escapen dia rere dia, sense saber per què ni què hi fem, aquí, i esquitxat d’estrelles que s’il•luminen les unes a les altres, esperant una resposta nostra. Però som massa complicats per a entendre un llenguatge tan simple com aquell. Un desig solca el cel, esperant a ser complert per algú. I potser aquest algú sigui jo.

Andrea Antich_2n D LYCÉE COMTE DE FOIX

Ja no sabia què dir, ja no sabia què fer! El fet era que m’acabaven de trucar per telèfon per informar-me que el meu germà era mort. Jo no m’ho podia creure. L’última vegada que ens havíem vist havíem discutit, com féiem molt sovint.En aquest moment vaig sentir com el món em queia a sobre, com tot el que m’envoltava es feia bor­rós i desapareixia. Però, de sobte em vaig despertar, i em vaig adonar que tot això només havia estat un malson, i des de llavors, ja no discuteixo amb el meu germà. M’he adonat com n’és d’important en la meva vida i que per molt que en certs moments ens odiem, no podríem viure l’un sense l’altre.

Marc Terrones_3r ESO INSTITUT ESPANYOL

Una dona treballava en una fira, estava en una parada venent tiquets per a pujar a la sínia. Durant una festivitat important, se li apropà un xicot aparentment de família benestant, l’amor va fer el seu efecte i s’enamoraren, ell es deia Morís. Al cap de poc temps, es casaren i van passar la lluna de mel a Cuba. Ella desaparegué, no en va quedar cap rastre. Ell caigué en una depressió i per no oblidar-la i seguir mantenint viva la seva imatge, adoptà la professió de firaire, reformà la sínia i la féu fixa. A la inauguració, hi assistiren personalitats importants les quals donaren fama a aquella famosa atracció. En Morís fou premiat i reconegut.

Mònica Torres_3r ESO INSTITUT ESPANYOL

És un dia plujós i l’ambient no ajuda. Discussions amb els amics, exàmens suspesos i un munt de crits de part dels meus pares. En dies com aquests només tinc ganes de tancar-me a l’habitació i desfogar-me amb música o un bon llibre. Sona el telèfon de casa, no m’és estrany. Em demanen i són males notícies. Després de tenir els ulls vermells de tant  plorar, truquen a la porta i l’obro de mala gana. I d’un moment a l’altre un somriure meravellós es dibuixa a la meva cara. A l’altre costat de la porta hi ha la nena més preciosa del món. És rossa i té dues olives verdes per ulls, amb la mateixa lluentor de les estrelles. Gràcies bonica!

Jean Paul Cortés_4t B INSTITUT ESPANYOL

Ara estic aquí, escrivint, pensant en com omplir aquest treball, escric sense pensar, sense tenir la més remota idea de com acabarà aquest relat, podria acabar ara amb aquest punt. Però també podria continuar, continuar fins que trobi de veritat un final per a aquesta història, però això no importa, no importa que jo posi el punt final, perquè ets tu el que llegeixes, ets tu el que amb la teva imaginació decideix el que vol i sempre busca el final apropiat, el de veritat, el que importa, el final que sempre has desitjat. Escolta’m, ara et toca a tu transformar el punt final en un punt i a part i posar-lo quan la teva ment cregui més convenient.

Florencia Rivero_4t B INSTITUT ESPANYOL

Em sentia trist. No tenia ganes de viure i vaig sortir a passejar. Volia mirar l’últim raig de sol que s’amagava a l’horitzó, aquell que solia acomiadar amb la mare. De sobte, un gos va aparèixer al meu costat olorant-me el peu. Em va agradar, encara que sembli estrany. Agraïa molt la seva companyia. Em vaig asseure sobre l’herba mullada i el vaig acariciar. Tenia una pell suau que em va atrapar fins a l’eternitat. Aquest ésser humil canvià la meva existència. Va ser des d’aquell moment que vaig creure en la força del destí. Un fil invisible que ens enllaça amb la funció d’alterar les nostres vides i de fer-nos feliços per sempre.

Sandra Garcia_3r G LYCÉE COMTE DE FOIX

-Au, va, així ens ho passarem millor, no et farà cap mal. Pren-te-la!
I encara no se per què ho vaig fer. Hi ha moltes maneres de morir i malauradament, quan naixem no tenim elecció, és tan sols el destí qui tria. Hi ha vegades on passes d’un extrem a l’altre en un moment, però aquest mateix instant és decisiu; passes de tenir-ho tot, confiança, amor, fidelitat, triomf, amistat… a estar “mort en vida”, si se li’n pot dir així, estirat en un llit sense moure’s i veien com els qui estimes ploren al teu voltant. Aleshores, la impotència i els records em perforen el cervell mentre m’ofego en un silenci buit i aterridor.

Èric Pastor_3r G LYCÉE COMTE DE FOIX

Ja era divendres. Vaig xiular amb felicitat una vella cançó dels Beatles mentre em dirigia cap al pàrquing. Noto una vibració a la butxaca, un nou missatge, és en Pau, el meu fill: deia que se’n volia anar al cinema amb els seus amics, vaig acceptar. Una vegada al cotxe vaig reflexionar. I si li passava alguna cosa… Només té 14 anys i ja es feia fosc. Em va pujar un sentiment d’angoixa i vaig decidir anar a buscar-lo. Vaig entrar al cinema, vaig mirar per tota la sala; no els veia. Vaig esclafir un crit que va sentir mig món i al fons de la sala algú em va contestar, “papa què fas!?” Era en Pau, els seus amics es van posar a riure.

Zaida Borrell_3r B secundària ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Em dic Neus, tinc quinze anys i visc als Alps. Avui marxo a esquiar amb els meus pares, cosa que em fa feliç, m’encanta esquiar! Ja som a pistes. Fa un fred terrible. Ens posem en marxa, baixem unes quantes pistes, la neu és molt bona. El cel comença a ennuvolar-se amb un toc de boira que no permet que els ulls distingeixin res a més de cinc centímetres. Baixem l’última pista. Em perdo, no veig res. No els trobo i això fa que em posi molt nerviosa. De cop i volta però, veig la meva mare amb un mocador negre a la mà. Paro, hi vaig corrents i els abraço. Aquell dia vaig aprendre que mai s’ha de perdre l’esperança.

Àlex González_3r B secundària ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Des dels set anys estimant-la, aquella preciositat que sempre està amb un somriure a la boca. Mai vaig poder dir-li el que sentia per ella, perquè ella sempre estava sortint amb algú. Ella i jo érem molt amics i no volia que se’ns trenqués la nostra bona amistat. Un dia que ja estàvem a batxillerat, ella va venir a casa meva per mirar una pel·lícula. Vaig aprofitar per dir-li que l’estimava més que a ningú en aquest món. Ella es va quedar perplexa i em va dir que m’estimava des dels set anys. Aquesta és la nostra història d’amor, fills.

Renata Santos_2n D LYCÉE COMTE DE FOIX

El 2005, vas néixer. Quan et vaig veure per primera vegada, em vaig emocionar. Eres molt petita, tenia por de deixar-te caure quan t’agafava en braços. A mesura que vas créixer, sempre hem estat juntes. Quan estava trista, sempre anava a parlar amb tu, tu no m’entenies però m’escoltaves apassionadament. Després d’haver-te explica’t el motiu de la meva tristesa em sentia millor. Ens enfadem com tots els germans, però les nostres baralles sempre duren cinc minuts. M’agrada molt la nostra relació. Mai podria dir coses dolentes de tu. Sempre et protegiré i mai et deixaré sola! Tu saps que ets un somni fet realitat, t’estimo molt, petita!

Joana Bandeira_2n D LYCÉE COMTE DE FOIX

M’acabo de llevar i com cada matí miro el rellotge. Avui és diumenge i són les 15.30 h. Ostres, demà tinc un examen de mates. Sí, gent, avui hauré d’estudiar. Però abans, menjaré alguna cosa i em connectaré al msn i al Fb. Ja he acabat de menjar. Obro el quadern, quantes lletres! Només entenc: 我什不懂. De sobte, escolto el Fb, algú m’ha parlat. Tinc 4 notificacions. M’agafo un descans per mirar-m’ho, encara que no havia començat, però és igual. Continuo amb les mates fins que ma mare entra i em diu: a sopar! L’observo estranyada i miro el rellotge. Són les 22.40 h., d’aquí a una hora, me n’aniré al llit, i encara no he estudiat res.