Dia: 17 de maig de 2012

Meritxell Bravo_1r lingüístic ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

M’assec sobre el meu llit i penso, em vénen un munt de records seus al cap, tota una vida junts no és precisament poca cosa. El recordo somrient, parlant enjogassat de les seves experiències de quan era jove, del seu dia a dia. Però a poc a poc el començo a recordar malalt, exhaurint els seus darrers moments de vida, sense poder somriure’m i ni tal sols poder parlar-me. Ara ja tan sols obre els ulls vagament, m’agafa  la cara com si fos l’única manera de poder representar el meu rostre. M’he d’acomiadar i una cosa em diu que no el tornaré a veure. “Posa’t bé, vull tornar-te a veure”, li dic, i afegeixo “Adéu, avi”.

Maria Santa Sosa_1r lingüístic ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

El meu cos es troba estirat dins d’una mena d’habitació fosca on no entra ni un petit raig de llum. Una habitació humida, amb olor de terra mullada, minúscula i on no arribo a moure’m. Cada cop noto que em falta més l’aire i que respiro amb dificultat. No sé on sóc, em fa mal el cap i els ulls se’m tanquen sols. Amb molt d’esforç arribo a treure l’encenedor, l’encenc i descobreixo que estic dintre d’una mena de caixa de fusta, totalment tancada. Començo a picar la part de dalt amb totes les forces però em canso ràpidament i no obtinc cap resultat, la caixa no s’obre. De cop, tot és encara més fosc, ja no tinc els ulls oberts, ja no hi penso, ja no hi sóc.