Sara Tapia_2n ARTÍSTIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT
Les onades balancejaven el petit vaixell de fusta tot murmurant un poema d’amor. Ella, asseguda a la proa, es deixava portar pel vent i tancava els ulls per sentir-lo millor. La lluna, com un director d’orquestra, dirigia la brillantor dels estels i les ombres del capvespre. Ella, emocionada, deixà caure una llàgrima que, a cop de lluna, semblava un diamant perdent-se en les profunditats.