Mes: juny de 2012

Bernat Lomero_3r ESO A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Vaig sortir de casa amb les claus, el meu telèfon mòbil i l’abric i, com cada divendres al vespre després de sopar, vaig anar a fer un tomb al parc que es trobava a dos carrers de l’edifici on vivia amb els meus pares i dues de les meves germanes (la gran ja se n’havia anat a estudiar a la universitat de Barcelona). Tret que aquell dia hi havia gent que també havia sortit a caminar, tot seguia igual: els ànecs amagats, refugiant-se d’aquella aigua que estava tan contaminada com si d’un desastre nuclear es tractés, els gronxadors trencats, el tobogan per on baixava quan era petit guixat… Tot seguia en el seu desordre natural.

Ona Vicente_3r ESO A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Ella està a casa, jugant amb els nens a fet i amagar. De cop, ressonen uns passos. Sent les claus, s’obre la porta. La felicitat s’acaba. Ell entra cridant i ella l’intenta calmar. No funciona. Li aixeca la mà, no és el primer cop. Li pega, d’aquí uns dies ella dirà que ha caigut. No crida, ja hi està acostumada. Se senten uns sorolls, són els nens, ell surt cor­rent a buscar-los. Ella no sap què fer, pensa que pot trucar a la policia. Marca el número, ell ho sent. Corre cap a ella i l’empeny contra la paret. Els nens ho han vist… Bon dia,
Ahir es va produir un triple assassinat per violència domèstica.

Sheila Gonzalez_4t B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Va aparèixer del no-res; sense fer soroll, sigil·losament; a l’espera que algú s’adonés que era allí, que existia, que no era invisible. Ella es sentia molt estranya, com si estigués en un món diferent, desigual; sense saber quin camí escollir, cap a on anar… No sabia res. Es sentia confosa. Cridava, però només es sentia un ressò. Les seves paraules tornaven com si algú es burlés d’ella, però s’equivocava. Ningú no ho feia. Només eren les seves paraules que s’escampaven en un món sense res. Tenia por. Tot era tan real fins al punt que semblava que la seva vida s’hagués transportat al món dels seus propis somnis.

Andrea Sánchez_4t B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Tot està fosc. Els nervis estan a flor de pell. Comences a repassar el text una i altra vegada i, de cop, s’obre aquella immensa tela vermella indicant que és el moment de sortir a escena. Et miren. El cor et batega amb força. Les teves mans tremolen i estan glaçades, però t’agrada aquella sensació. Et sents bé, segura, recolzada, amb més força que mai… i  respires, empasses saliva i inicies el moviment de despegar els llavis per començar a dir el text. Vols emocionar el teu públic. Vols fer sentir el que tu sents. I en  aquell moment, en aquell precís instant, quan dius la primera paraula, comences a viure!

Carmen Gómez_3r C ESO INSTITUT ESPANYOL
El dia en què ella va néixer va ser el més feliç de la meva vida. Era la meva primera filla i n’estava molt orgullós. La meva esposa i jo vam decidir dir-li Aurora. Era molt bonica, s’assemblava molt a la seva mare, tenia els cabells rossos i els ullets verds; no plorava gens i sempre somreia. Cada dia era una alegria. Tota aquesta felicitat va acabar en un malaurat accident. Un dia, vam decidir anar a Madrid a presentar la nena als meus pares. Quan creuàvem una via de tren fosca, va arribar un comboi embalat i ens va envestir. La meva dona va morir a l’acte; jo estic en coma i la meva nena té ferides greus. Tant debò surti endavant!

Catarina Martins_3r C ESO INSTITUT ESPANYOL

Era un dia plujós, solament s’escoltaven les gotes d’aigua contra el terra. Jo em trobava malament i era al llit. Em vaig despertar i vaig anar cap a la televisió. De sobte, vaig escoltar un soroll a la meva habitació, però vaig que pensar que segurament era el meu gat. Després d’una estona, vaig anar a la cuina a fer el dinar; aleshores vaig escoltar un altre soroll, però aquest venia de l’escriptori. Estava intrigada i també espantada. Fent el cor fort, hi vaig anar a mirar… Vaig obrir la porta amb molta cura i vaig veure un home, vaig anar corrent a trucar als meus pares, però en aquell mateix moment l’home ja havia marxat.

Sheila Mendez_3r D ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

La meva primera sensació quan vaig anar a la platja va ser màgica. Va ser la primera vegada que vaig veure tanta aigua junta. Era blava, cristal·lina i estava totalment calmada. Va ser la primera vegada que veia aquella sorra, fina, blanca, era perfecta. Em feia pessigolles mentre se’m ficava entre els dits dels peus, però era agradable perquè la notava calenteta. Fins i tot massa, ja que vaig haver de ficar els peus dins aquella aigua. A poc a poc, m’hi vaig ficar tota, em vaig banyar i mentre ho feia vaig pensar que volia guardar aquella sensació. Fins que se m’arrugués la pell. Volia tenir aquella sensació per sempre.

Jorge Ferreira_3r D ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

El meu somni… és meravellós. Però al mateix temps es converteix en una desgràcia, perquè de manera quasi segura no el podré complir. Quan penso en qualsevol cosa rodona, se m’apareix una pilota. Quan penso en alguna cosa rectangle, se’m presenta una porteria. Quan toco la gespa, una il·lusió immensa em recorre tot el cos. Quan entro en un estadi, em sento com si estigués a casa meva. Encara que hagi de mirar-ho des del sofà en la sala d’estar de casa, m’agrada i ho disfruto. Fins aquí és tot molt bonic, però després em demano per què he tingut aquest somni. Per què el meu somni és arribar a ser un jugador de futbol professional?

Joel MartÍnez_4t C E. ANDORRANA SANTA COLOMA

Tenim molts estereotips que fan que ens tanquem en les idees que l’altra gent pensa. Seguim massa el que dirà la gent, què pensaran si faig alguna cosa que no està relacionada amb el meu sexe? Què diran si estudio i trec massa bones notes? La culpa de tot això la té la mateixa gent, les persones haurien de poder fer el que volguessin sense haver de pensar en els altres. Per què una dona no pot jugar a futbol? O per què un home no pot ballar? No hem de seguir els pensaments instaurats o els pensaments dels altres. Per què amb 16 anys no pots tenir una relació per sempre? Encara ho hem d’entendre.

Júlia Padreny_4t C E. ANDORRANA SANTA COLOMA

No ens adonem de com en una mil·lèsima de segon pot canviar la vida d’una persona. Només néixer tenim predestinat un tipus de vida: un neix al barri més pobre d’una ciutat, l’altre és fill de president… Per fi ha arribat el dia; d’aquí a dues hores la Lena farà una competició de ballet que li canviarà tota la vida; es juga ser la millor ballarina de tot Europa… Si no hagués sonat el telèfon abans de sortir de casa, si el taxi hagués arribat dos segons abans, si no s’hagués parat a comprar cafè… segurament el noi que anava dins del cotxe, begut, no l’hauria atropellat i no li hauria arruïnat tota una carrera. En menys d’una mil·lèsima de segon.

Emma Simonet_3r C LYCÉE COMTE DE FOIX
L’altre dia vaig sortir de casa i, passejant pel carrer, un home al costat de la seva botiga venia tot tipus de caramels de xocolata. Em va oferir de tastar-ne un. Ho vaig acceptar i vaig agafar el que em venia més de gust; era rodó i estava embolicat amb un paper brillant, vermell, i es podia veure que era de xocolata blanca, amb flocs d’ametlles i caramel. El vaig obrir amb delicadesa i impaciència. Quan vaig mossegar-lo, vaig tenir una sensació de plaer; la xocolata s’anava fonent en la meva boca, els flocs d’ametlles i el caramel enganxat als meus llavis humits em van fer tancar els ulls per assaborir el gust de la felicitat.