Anonio Martos_Tle Restauració LYCÉE COMTE DE FOIX
Una dona trista. Cada dia asseguda a la mateixa hora i al mateix banc del metro. Un dia fred de maig, a les 00.40, em vaig omplir de valor i m’hi vaig apropar, li vaig preguntar què li passava i per què estava sempre asseguda en aquest lloc. Va girar el cap i em va mirar: el que em va dir em va deixar amb la pell de gallina. “Dissabte passat van assassinar el meu marit just aquí, el van empènyer a les vies.” Sense pensar-m’ho li vaig donar el meu condol. Ella no va dir res, estava a punt d’arribar el tren. De cop, la dona s’aixeca i amb la mirada perduda s’apropa a les vies i s’hi llança. Quan vaig voler reaccionar, ja era tard.