Liliana Oliveira_1ere SA LYCÉE COMTE DE FOIX
Eren les sis del matí, feia calor, i jo estava allà, en aquell terrat desolat. No estava envoltada ni d’or ni de plata, sinó que em trobava al lloc més humil del món. Des d’aquell terrat podia veure tota la ciutat davant meu: cases i gratacels, i al final d’aquella línia d’edificacions hi havia el mar. El sol estava sortint i el cel agafava aquell peculiar color que ens deixa a tots bocabadats. Les llums, el color taronja del mar, tot allò em va fer plorar. Per què plorava? No n’estic gaire segura… Potser perquè fins a aquell moment no m’havia sentit en harmonia amb el món on vivim. Potser perquè la felicitat està en la simplicitat.