Mes: maig de 2016

Andrea Valente_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
La meva neboda es diu Elisabeth i la setmana que ve farà 11 anys. Vull regalar-li un viatge que mai ha vist en tota la seva vida. Els seus pares li ho consenten i li ho donen tot, fins i tot amb les dificultats que tenen els pares. El que jo vull és que l’Elisabeth s’adoni que els pares tenen moltes dificultats i ella no pot ser tan capriciosa i demanar tot el que vol. Anirem a Unicef i passarà alguna cosa espectacular!

Sara Sousa_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Quan era petita, vaig veure com molts companys meus se’n reien d’altres, els criticaven, o simplement els excloïen. Jo pensava que ho feien per simple diversió, però les coses es van començar a complicar. Van començar a amenaçar, a demanar diners, i coses que mai us podríeu arribar a imaginar. Al principi no m’hi vaig ficar, fins que un dia em van demanar ajuda. Jo no sabia què fer. I si em passés el mateix que a ells?
El que vaig fer va ser demanar ajuda a la mare, i em va dir el que havia de fer per fer el correcte, i això vaig fer. L’endemà vaig buscar la persona, però em van dir que havia mort la tarda anterior, just després de l’escola.

Sara Vicente_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Aquell dimarts, vint-i-tres de maig, com un dia qualsevol, en Pere va anar a escola. Tenia pocs amics, o més ben dit, no en tenia cap. El destorbaven a cada minut i li feien la vida impossible. En entrar al centre, hi va alterar el recorregut de sempre per un viatge sense retorn al magatzem on sabia que el conserge desava les garrafes de benzina. Tancà amb fermesa la porta que el separava del seu passat, vessà el combustible per tota l’estança i, amb la mirada perduda en un laberint d’incomprensions i menyspreus, va encendre el llumí. Va passar el temps i ben aviat havia de rebre l’alta de la quarta planta, però aquella planta no era més que un passadís més del laberint d’angoixa i desesperança en què s’havia
convertit la seva curta vida.

Núria Malea_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Tot comença amb un viatge d’estiu. Una família visitava un bosc de Noruega, on deia la llegenda que hi havia trolls, uns éssers que converteixen la gent en pedra només amb un maleït esguard. Aquella mateixa tarda, la Núria i el seu gos van pujar fins dalt de tot d’una muntanya. De sobte, les pedres que hi havia van començar a moure’s, cada
cop mes ràpid, i tot d’una, una roca gegant va alçar la veu tot dient: –Qui sou
vós? Què feu aquí? –Ho sentim molt! Em dic Núria i ell és el meu gos, en Jock, no volíem destorbar-vos pas, només volíem… –respongué la Núria. Mai més la Núria va tornar
amb la seva família.

Alexia Giraud_3r I LYCÉE COMTE DE FOIX

El 21 de novembre del 2014 estarà per sempre gravat en la meva memòria. Aquell dia quan vaig sortir de l’escola vaig trucar a la meva mare com sempre, però no va respondre. Em va semblar estrany. Vaig intentar-ho moltes vegades i cap resposta. Quan vaig arribar a casa, la meva mare no hi era i el meu pare em va dir que havia marxat a Portugal, perquè la seva tieta havia mort. En aquell moment una tristesa immensa em va envair el cor. Després d’haver après aquesta mala notícia, vaig saber que la meva vida no seria mai més igual. Sabia que una part de mi havia marxat amb ella. Però sempre la tindré en el cor. T’estimo molt tieta!

Nadia Bousenine_3r I LYCÉE COMTE DE FOIX

En l’amor a distància molt poca gent hi creu, diuen que és absurd o que només és un joc per a desesperats. Jo els dic que no t’enamores del físic, sinó dels sentiments. Saps del cert que és real. Jo personalment en tinc un, sí, potser ens enyorem, potser volem tenir-nos just al costat, però sé molt bé que aguantarem. Per poder trobar-nos al final, tenim un oceà per mig, però com diuen la distància separa cossos però no sentiments. Amb tot això, només us vull dir que estimeu qui estimeu, no li poseu importància als detalls petits.
Com la distància o qualsevol cosa, si el sentiment hi és, no hi ha res que importi
més. T’estimo vida.

Cassandra Serrano_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Estàvem a mitjans de curs, el dia següent tocava una sortida. Estàvem camí de la sortida. Vam estar tot el camí parlant, de sobte un accident. Ens vam estavellar, el 99% d’alumnes estaven bé, però jo no, estava inconscient. Tot i així sentia què passava durant aquells moments. No sabia si estava mort o viu, l’única cosa que volia era recuperar-me, com si fos la Daisy. Veia gent plorar per culpa meva. Si la Daisy estigués allà, estaria al meu costat. Per sort, em vaig recuperar abans de la graduació. Tots anaven ben vestits, feliços. Va ser l’únic dia que vaig veure tots els companys amb un somriure a la cara.

Andrea Sinfreu_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Borís Skossyreff, aquest sóc jo. Possiblement no em coneixeu, però jo sóc l’home més important d’Andorra, el rei. Fins fa poc era el príncep de Rússia, però necessitava un canvi, un canvi d’espai, de mida! M’ha costat molt poc convèncer aquesta innocent població i els seus dos Coprínceps del meu nou càrrec, tot i que Guitart no s’ho ha pres tan bé. Em sembla que en aquest país sóc Déu, a tothom li va semblar fantàstica la meva proposta de convertir Andorra en un paradís fiscal tal com Luxemburg i anomenar-me: “Príncep d’Andorra.”

Àlex Sierra_3r B LYCÉE COMTE DE FOIX

Explicaré un viatge que vaig fer amb el futbol. Un dissabte a les set del del matí havia d’agafar el bus que ens portava al camp per jugar. Tot anava bé, vam anar al Xalet a esmorzar, després vam anar a veure l’equip que jugava al costat. Tot continuava bé fins que vam acabar de jugar nos -altres. Vam jugar el partit, vam guanyar 2 a 4, estàvem feliços d’haver guanyat, però al sortir del camp hi havia un forat a la carretera i el xofer no el va veure i els amortidors del bus es van trencar. Vàrem haver d’esperar unes tres hores perquè vingués el bus. Havíem d’arribar normalment a les nou de la nit i vam arribar a les tres.

Mariana Ferreira_3r B LYCÉE COMTE DE FOIX

Tinc l’ordinador davant meu. No m’agrada escriure relats. Però ho he de fer. Em concentraré i pensaré en alguna cosa. No em ve res al cap. Pensaré en aquelles coses que m’agrada fer: estar amb els amics…, i també en allò que faré aquesta tarda quan surti del col·legi. També penso en coses que no m’agraden gens, com venir a l’escola, m’avorreix, però si vull tenir més endavant una bona feina, ho he de fer. Els minuts passen i tinc molt poc temps, m’he de concentrar. Ja està, em surt la primera paraula, sort! Tots els altres han acabat i jo sense adonar-me’n ja he acabat, també. Tampoc ha estat tan difícil.

Joel Marc Lopes_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Quan era petit, els meus avis tenien un gos a Portugal que es deia Piloto. Jo tenia uns tres anys i sempre jugava amb ell. Per mi va ser el millor gos. Tot i que jo era molt petit, el gos no em feia res i em cuidava moltíssim. Aquell gos era de color blanc i negre i tenia un pèl molt fi. Sempre jugàvem junts. El joc que més m’agradava era fer el cavallet. Seia sobre seu i em portava per tota la casa. Al cap d’uns deu anys es va morir. Més o menys tenia uns tretze anys. Durant un mes i mig no vaig poder acceptar la seva mort. Vaig plorar moltíssim durant un setmana o més. Encara el recordo i el recordaré durant tota la meva vida.

Raül Magalhaes_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Encara recordo el dia que estava entrenant a futbol-11 a Ordino quan, de cop i volta, l’entrenador em va cridar: “Raulo, vine!” Jo em vaig apropar i ell em va dir: “Aquest senyor és Luis Cruz, seleccionador de futbol sala.” Jo estava molt emocionat ja que era el primer cop que em passava una cosa així. Vaig començar anar a entrenar amb ells. El dissabte 31 vam marxar a Bujaraloz. Un cop allà, vam veure totes les categories inferiors a la nostra. Nosaltres érem els últims a jugar. Vam quedar tres a tres i vaig marcar un gol. El dijous següent havien de fer fora dos jugadors de la selecció. Estava molt nerviós. Finalment, tot va anar bé.

Adrià Serrano_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Un noi que no era normal, era deformat, es reien d’ell per la seva deformitat. Sempre deia que era feliç tot i que ell no era igual que els altres. Va decidir operar-se després de parlar amb els seus pares. Al dia següent es va mirar al mirall i es va veure diferent, però millor que abans, més segur d’ell mateix. Es va adormir i ja era feliç.

Alex Tavares_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
La història comença amb un nen a qui li agradaven molt les motos. Quan va fer 16 anys el noi es va voler treure el carnet de moto. Va estar parlant amb els pares i li van donar permís. Li va costar, va estar 4 mesos estudiant per aconseguir-ho. Quan se’l va haver tret va haver d’esperar 2 mesos per tenir la seva pròpia moto. Se la va anar a comprar amb els seus pares i va ser sortir de la botiga i tenir un accident ter­rorífic. Un cotxe se’l va emportar pel davant, es va donar un cop molt fort al cap i va entrar en coma. Va estar 7 mesos en coma i es va despertar. Un cop recuperat no va voler apropar-se mai més a una moto.

Patricia Sánchez_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Era una noia dolça, la típica nena de rosa. A mesura que es va fent gran, té els típics problemes d’una adolescent. Fins que comença a tenir pensaments que no són gaire normals, comença a deixar les coses roses per coses negres. De portar samarretes de tirants a portar mànigues llargues. De sortir pel carrer amb les seves amigues a quedar-se sola a casa. Comença a plorar cada nit, a aprimar-se cada cop més. Deixa de passar-se totes les tardes menjant, a no menjar res. De tallar-se les ungles a tallar-se els braços. Fins que pensa que ella pot volar i es tira per la finestra. I no vola. I no pensa res mai més.

Yeray Molina_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO
Era un dia preciós. M’estava a Nàrnia entre unicorns i pegasos. Tot era molt normal. El meu germà estava jugant amb la seva navalla, el pare amb el gos, però no amb joguets d’ell sinó amb ell literalment, mentre la meva mare estava cuinant el menú dels diumenges. De primer plat hi havia sopa d’ulls de granotes amb sang de conill, de segon un bol de cucs al seu punt, i de postres uns quants ratolins que teníem al garatge. Som una família molt normal, però no sé per quina raó la gent ens mira malament pel carrer. De cop i volta vaig escoltar un fort soroll. Calleu!
Va ser en aquell moment quan em vaig adonar que allò… era un somni.

Clara Punzano_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO
Sentia ràbia, impotència, començava a agafar-li mania per tot el que em deia o potser per la manera com em parlava. No tenia un bon dia i necessitava desfogar-me, però vaig optar per no dir res perquè sabia que no seria res de bo, així que em vaig controlar com vaig poder, tot i que em va costar dissimular tot allò que em va acabar fent sentir malament. Jo sabia que tenia raó, però vaig preferir callar perquè no es va preocupar per res, li va ser completament igual com em faria sentir i ho va dir allà davant, encara sabent com reaccionaria. Però com sempre, va voler tenir l’última paraula. Però digues, com t’hauries sentit tu?

Patrick Sansegundo_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Sí, dia 10 de novembre. Dia del meu aniversari i no hi ha ningú, que trist. Avui feia 92 anys i pensava que vindria algú a visitar-me, els únics que em visiten a casa són els cucs. Sí, sé que aquí on visc és molt petit, no hi ha finestres i només una sola porta. Recordo que fa 18 anys veníeu cada dia a visitar-me i em portàveu regals, i ara, res. No demano gaire, però almenys una flor, encara que sigui de plàstic, només això. Fa 18 anys que estic mort i la meva casa és una tomba. 16 anys durant els quals no ve ningú, només hi ha una única flor podrida sobre la meva tomba.

Loana Rodrigues_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Tota la vida ha lluitat, sempre han estat un seguit de lluites… Problemes dia i nit. Només se sentia bé amb la música. Era una noia normal i corrent, però no tenia el que necessitava al seu costat. Poc a poc anava creixent i veia que la vida cada dia era molt més negra i només sentia que estava sola. La gent l’ajudava però ella encara seguia trista. Tenia un sostre, tenia menjar, tenia amics i amigues, però encara li faltava alguna cosa. La gent es va adonar que el que li faltava era afecte… I per fi li van buscar una família que l’adoptés.