Mes: maig de 2016

Alex Palacios_3r A COL·LEGI ANNA MARIA JANER
Tot humà sobre aquest món ha desitjat volar, i no volar amb un avió, ni amb una ala delta, volar sense cap aparell, lliure, sense entrebancs ni teories absurdes. Si ens és impossible volar físicament: no tenim ales ni un cos aerodinàmic, pesem massa i la gravetat ens atrapa… Llavors només ens cal pensar si l’ésser humà està preparat o no per volar. Per què els ocells volen? És una pregunta que s’ha anat repetint l’home al llarg de la història. Hi ha qui troba injusta aquesta diferència, però no hem d’oblidar que, com a humans, tenim la possibilitat d’arribar allà on ens proposem. Sempre podrem volar amb les ales de la imaginació.

Judith Lasne_3r A COL·LEGI ANNA MARIA JANER
Quatre mesos des del nostre adéu. L’estiu va acabar i amb ell el millor mes de la meva vida. Gràcies a tu, el meu primer amor. Durant aquests mesos no hi ha hagut ni un sol instant que no hagis estat present.
Ja al cotxe, compto cada segon que passa, perquè és un segon menys per al nostre retrobament.
M’he adormit i el cotxe ja no està en moviment, però hi ha molta llum. No sé on sóc. Hem patit un accident. El pànic m’envaeix. Veig la teva cara, però no em consola, vull aixecar-me i no puc. M’ho expliquen, per sempre lligada a una cadira. Les meves cames ara són de cartró. La meva enemiga, a partir d’ara la meva millor amiga.

Robert Bailén_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Escolto música de molts estils però la meva preferida és el rap. El rap m’agrada molt, quasi sempre que escolto música escolto rap, rap espanyol perquè rima més que amb altres idiomes i conec molts grups i cantants. Jo crec que la bona música rap la pots escoltar un cop, i dos, i tres, i tots els que vulguis, i mai et cansaràs d’escoltar-la. Això és el que més m’agrada: que puc escoltar la música que escoltava fa quatre anys i escoltar noves cançons sense cansar-me. Per això crec que és la millor música. També escolto pop però trobo que és molt comercial i es fa molt pesada. En canvi el rap no. Tinc un cantant preferit i es diu Kase.O.

Rebeca Sarabia_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Aquell dia no havia begut tant. Només un got de ron amb cola i dos didals, res més, però era el meu primer cop. No vaig veure el cotxe que venia directament cap a mi. Quan vaig obrir els ulls l’únic que sentia eren sirenes, vaig tornar a tancar els ulls. De cop sentia com tothom parlava, però no podia obrir els ulls per més que ho intentés. Vaig sentir algú que deia que hi havia un problema, que el cop havia ocasionat que la seva filla (jo) quedés en coma. En sentir això vaig quedar en xoc. Van ser mesos molt dolents però finalment vaig despertar. No va haver-hi retrets, només amor per part dels meus. Aquell dia va ser l’últim.

Guillem Tardiu_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte, diumenge, tic-tac, tic-tac… El temps passa, la rutina es repeteix igual que les hores del rellotge i penso, per què seguir un horari? Si fas alguna cosa diferent et miren de manera diferent, societat corrupta, sentir-te incomprès, tenir raó però no expressar-te i si ho fas et miren diferent. I es repeteix aquest cicle igual com es repeteix la rutina dia a dia: despertar-te, mirar el cel i perdre la ment mentre penses com de meravellós seria estar allà i oblidar-te de la rutina…
Bon dia, Guillem, és hora d’anar a l’escola.

Mayra Pontes_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Tothom pensa que els somnis són impossibles, però jo crec que no. Quan una persona es proposa una cosa i fins que no la fa no es rendeix, t’asseguro que al final ho aconsegueix. El primer home que va tocar la lluna, s’ho va proposar tot i que tothom deia que era impossible, però ell sabia que no, i ho va aconseguir. Una persona normal pot aconseguir tot el que es proposi, tant si és ser cantant com actor, atleta professional, etc.
Lluita pels teus somnis.

Samuel Franken_3r C LYCÉE COMTE DE FOIX
El meu primer dia de rugbi va ser a França a Agen, concretament. Era quan tenia sis anys, quan estava a CE1. M’agrada jugar a rugbi perquè és un esport d’equip. Quan vaig començar el rugbi tenia sis anys, es jugava amb set, però ara sé jugar amb quinze en un estadi sencer. En aquest moment jugo a Andorra. Durant la setmana entreno els dimarts i els divendres i els dissabtes hi ha partits de lliga, un a casa i un a fora. Els entrenaments duren dues hores cadascun i són de sis a vuit de la tarda. En el meu equip som vint, però només podem jugar quinze, és l’entrenador qui decideix. M’agrada anar a entrenar per veure els meus amics i jugar.

Renato Garces_3r C LYCÉE COMTE DE FOIX
Cada dia el meu pare es lleva a la mateixa hora que jo. La primera cosa que faig es posar-me les lentilles i em vesteixo. Després esmorzo i preparo la motxilla. Després endollo el mòbil per mirar si tinc algun missatge d’algun company. Seguidament surto a la terrassa i veig quin temps farà. I penso que és un rotllo anar al col·le però és la meva obligació. A continuació vaig a l’ordinador per veure si el meu company està connectat perquè sempre va amb mi cap a l’escola. Després per passar el temps miro la televisió o jugo amb el mòbil o poques vegades entro a Facebook. Quan ja són les vuit surto de casa per trobar-me amb al company. Trigo 15 minuts a arribar al col·le.

Sílvia Martínez_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ordino

Sento com entra la llum del dia que m’escalfa la pell. Escolto un silenci profund i unes pessigolles em recorren la panxa com si fossin formigues. Obro lentament els ulls. Les imatges que abans eren borroses es tornen més clares i nítides. És impressionant, quedo perplex, davant meu hi tinc el meu avi, que va morir l’any passat. Ens mirem fixament als ulls com si estiguéssim mantenint una conversa, d’aquelles que no s’acaben. L’intento abraçar, allargo el braç però xoco amb una força que m’ho impedeix. La línia que ens separa és, sense cap dubte, el fil entre la vida i la mort. Però, per mala sort, no té ni un pèl de realitat.

Sara Flaux_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Què fas, quan no fas res? Realment, estàs fent alguna cosa, perquè no fer res, en si, significa fer alguna cosa. I doncs, com es fa, per no fer res? La clau de no fer res és no fer res. I per no fer res, has de trobar un lloc on no hi hagi res, on no se senti res, on no s’olori res i res et pugui molestar. Així doncs, no has de pensar en res, no parlar de res, no escoltar res, no parar atenció a res i no estar pendent de res. També has de procurar no fer res, i sense fer res aconsegueixes arribar a res. Aquest text no té RES, no té sentit, i justament és l’objectiu: res; per això es titula Res, perquè no tinc intenció de dir res.

Pere Joan Cerqueda_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

La il·lusió és de vegades bona o contraproduent. Si et fa molta il·lusió un fet i després no succeeix com esperaves, pots tenir una decepció, ja que la il·lusió i la decepció són germanes. Per això, és una emoció que s’ha de controlar i utilitzar-la en el moment precís, perquè la il·lusió controlada és un estat d’ànim que a tothom li agrada. La decepció, en canvi, es tracta d’una emoció molt desagradable que ningú desitja tenir. En definitiva, mai estigues el cent per cent segur que una cosa bona passarà, perquè sovint la il·lusió porta a la decepció.

Ramon Albareda_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Ja feia temps que vivia en un pis humil, sense electricitat, i en companyia del meu gos, servicial i honest. Tenia un afecte especial per aquell animal, ja que era el meu millor amic, des que el vaig adoptar. A més, sempre me l’emportava a tot arreu per no sentir-me tan sol. Els pares, per molt que ho
intentessin, no volien acceptar la realitat; no era el seu somiat fill perfecte, ni molt menys el seu fill predilecte. Així que em vaig haver de buscar la vida fent de
captaire per la gran ciutat. La meva vida no tenia gaire sentit, cec, rebutjat per la família, menyspreat per la societat hipòcrita en què m’havia tocat viure, però una tarda, en creuar un carrer, el gos, el meu únic amic, va entregar la seva vida a canvi de la meva.

Ruben Magalhaes_3r  SAGRADA FAMÍLIA

En aquell moment estava molt nerviós. Eren tres quarts de nou del vespre. Estava plovent, feia fred, empatàvem i només quedaven dos minuts de partit. Tenia la pilota. Estava dintre de l’àrea a punt de xutar, quan un defensa va vindre per dar­rere i em va fer una falta. L’àrbitre va xiular i va assenyalar el penal. Tot l’equip estava molt content perquè podríem guanyar. Jo estava preparat per xutar el penal, sabia que podia marcar. Va arribar el moment. Estava nerviós. Em tremolaven les cames i tenia fred. Vaig avançar, vaig xutar, la pilota va entrar i tot l’equip em va felicitar. Orgullós, vaig dedicar el gol a la meva àvia.

Marta Obach_3r B COL·LEGI ANNA M. JANER

En Miquel volia ser gran i així li ho va fer saber a la seva mare. Pensava que quan fos adult no hauria d’anar a l’escola i podria tenir una feina i una família. La mare li va respondre que recordava la seva infantesa com una etapa molt feliç en què estudiava i a més, s’ho passava bé amb els amics. El temps de la candidesa, la il·lusió, la curiositat… Però, el noi no es va deixar convèncer, seguia insistint. Familiars i amics, igual que la mare, li responien “aprofita aquests anys rei, són els millors”. En Miquel només en va ser conscient quan va arribar a l’edat adulta. Això passa, no ens adonem del que tenim fins que ho perdem.

Umar Ponsa_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Mirant el quadre El crit atentament i reflexionant sobre com estava fet va veure com alguna cosa es movia i que cada cop que es girava apareixia una ombra diferent i misteriosa. Va tornar a mirar atentament el quadre i es va adonar que els ulls de la figura el seguien d’un lloc a l’altre de l’habitació on era. De sobte va veure com apareixia algú misteriós semblant al personatge del quadre que estava mirant i ell va comença a cridar com un boig. De cop es va despertar sense parar de cridar i va veure que estava en una habitació d’un hospital on no hi havia ningú…

Urhea Pajel_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Era el típic nen que es dedica a fer coses per ser guai: arribar tard a classe, contestar els professors, molestar els meus companys, no fer res a classe, trencar tot el material, etc. En aquella època em sentia el nen més guai i fins i tot puc dir que em sentia superior a tothom i ningú podia amb mi. El meus pares tenien diners, m’ho consentien tot i tenia clar que tenia la vida resolta. Però un dia em vaig despertar i ho vaig veure tot negre: em vaig despertar al carrer, a sobre d’uns trossos de cartró, amb una manta que m’arribava fins als genolls i tot brut, i amb un cartell on demanava diners per poder menjar.

Maikol Lasala_3r I LYCÉE COMTE DE FOIX

Va ser el dia 13, vaig sortir de l’escola i anava directe al bus, quan els meus amics em van dir d’anar a un hotel abandonat de la Massana. Hi vam anar pel riu Valira, després vam passar per sota d’un pont, era tot fosc i no es veia res, de sobte el meu amic em va dir que estava sagnant del cap. Vam anar corrent al centre d’atenció primària per desinfectar-me la ferida. Van trucar l’ambulància perquè em vaig desmaiar i van aprofitar per curar-me la ferida. Van trucar als meus pares: la meva mare i el meu pare estaven molt tristos. Vaig estar dues setmanes a l’hospital abans de poder tornar al col·le. Després no vaig confiar més en els amics.

Laura Lacombe_3r I LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquest estiu vaig anar a Irlanda. Els paisatges verds, una casa encantada, castells… Per què parlo d’això? Bé, un dia estava a casa de la meva família d’acollida i la mare em va dir que era l’aniversari de la seva germana i que aniríem a casa seva per celebrar-ho. Vam arribar, vam menjar les hamburgueses i vaig veure la nena que jugava a un joc amb el seu cosí. Res d’anormal fins que m’adono que el joc consisteix a fer pedra, paper i tisora, i que si guanyava la pedra li havia de donar un cop amb el puny, si guanyava la tisora amb els dos dits i si era el paper el guanyador havia de donar-li un cop al braç. Sense comentaris…

Cassandra Serrano_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Estàvem a mitjan curs, l’endemà tocava una sortida. Estàvem camí de la sortida. Vam estar tot el camí parlant, de sobte un accident. Ens vam estavellar, el 99% d’alumnes estaven bé, però jo no, estava inconscient. Tot i així sentia què passava durant aquells moments. No sabia si estava mort o viu, l’única cosa que volia era recuperar-me, com si fos la Daisy. Veia gent plorar per culpa meva. Si la Daisy estigués allà, estaria al meu costat. Per sort, em vaig recuperar abans de la graduació. Tots anaven ben vestits, feliços, Va ser l’únic dia que vaig veure tots els companys amb un somriure a la cara.

Andrea Sinfreu_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Borís Skossyreff, aquest sóc jo. Possiblement no em coneixeu, però jo sóc l’home més important d’Andorra, el rei. Fins fa poc era el príncep de Rússia, però necessitava un canvi, un canvi d’espai, de mida! M’ha costat molt poc convèncer aquesta innocent població i els seus dos Coprínceps del meu nou càr­rec, tot i que Guitart no s’ho ha pres tan bé. Em sembla que en aquest país sóc Déu, a tothom li va semblar fantàstica la meva proposta de convertir Andorra en un paradís fiscal tal com Luxemburg i anomenar-me: “Príncep d’Andorrra.”