Dia: 24 de desembre de 2016

Anahi Leguizamon_3ème D Lycée Comte de Foix

Són àngels endimoniats. Són com el vent, venen i van, et fan feliç o et posen trist. Són com un mirall que reflecteix els que els han cuidat. Poden ser el fruit que has plantat o el monstre que has creat. Són éssers meravellosos que a poc a poc obliden la innocència per acollir la maduresa. La infantesa és un període massa curt que passa massa de pressa. Una època perfecta ritmada per riures i jocs. Els hem d’ensenyar que si la vida és dura ells seran  com una pedra. Els hem de dir que somiïn i que mai no deixin escapar allò que els fa respirar. Els nens són el nostre futur, els únics que ens poden salvar d’aquest món sense pietat.

Ailín Curruhuinca_3ème D Lycée Comte de Foix

Jo m’havia mudat a un apartament vell. Era el primer cop que vivia sola. Vivia al 3r 3a i tenia una veïna que es deia Montse. No parlava gairebé mai amb ningú. De vegades me la trobava per les escales amb el seu marit. Ell sempre la seguia en silenci. Se la mirava sense dir-li res. Quan els saludava, solament la Montse em contestava i el seu marit em mirava sense cap expressió dibuixada a la seva cara. Mai em va saludar. Recordo que li vaig demanar pel seu marit un dia que estava sola. Endevineu què em va dir. Em vaig quedar de pedra en sentir que el seu marit havia mort feia tres anys, lluny d’allà, en un accident de cotxe.