Carla Martins_2n de PRO GA LYCÉE COMTE DE FOIX
Des de ben petita ell era com un germà. Més que això, era com el meu segon pare. M’havia vist créixer, però malauradament només durant els meus nou primers anys… Aquell 18 d’octubre del 2010 no l’oblidaré mai. Va ser el dia que ell va marxar, sense acomiadar-se. Quan em vaig llevar, alguna cosa passava i no entenia què. El meu pare ja havia sortit de casa. La meva mare i les meves germanes ploraven. Jo seguia sense entendre res fins que va sonar el telèfon i vaig agafar-lo jo. Va ser quan ho vaig entendre tot, ell havia marxat. Per què ell? Si només tenia 22 anys! I ens quedaven tants moments per compartir…
L’enyorança és immensa.