Mes: març de 2017

Eric Gardes_2nde CSR Lycée Comte de Foix

Era un matí d’estiu. Jo m’estava rentant els peus a la vora del riu del llac de Tristaina. Estava sol, o almenys actuava com si ho estigués. Els meus peus, cansats d’una bona caminada, ja estaven millor. I tot jo em sentia molt millor. Em vaig quedar assegut, una mica endormiscat, descansant i aprofitant l’airet fresc per assecar-me. Després em vaig posar els mitjons, les sabates i em vaig aixecar per anar-me’n. En aquell moment em vaig adonar que la muntanya és genial. Havia estat tot sol, tranquil, sense que ningú em molestés, escoltant el xiuxiueig dels ocells i la remor de l’aigua. S’hi estava superbé. Hi tornaré.

Adrià Blat Vidal_3r C Col·legi Anna Maria Janer
La final. Era la final més important per a Andorra i per a l’equip. Ja estàvem tots preparats als túnels dels vestuaris quan, de sobte, va aparèixer el rival. La primera impressió que vàrem tenir va ser: “Uf, quines bèsties!” L’àrbitre ens va acompanyar al camp. Els pares mirant i l’afició animant. Ho havíem de donar tot. El xiulet va indicar l’inici del partit. 40 minuts per endavant. Vam començar perdent, però encara quedava molt. Mitja part. Seguíem igual. De sobte, la sort va canviar i es va posar de la nostra part. Amb dos minuts i poc més en vàrem tenir prou. L’àrbitre xiulà el final. La copa va ser nostra i per a Andorra.

Kaye Tomàs_3r B
EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Què és l’amistat? L’amistat és quan pots estar amb una persona sent tu mateix, confiar-li fins i tot la teva vida, riure i plorar amb ell. Un amic estarà amb tu per sempre, tant a les bones com a les dolentes. Sí, de petits tots creiem tenir molts amics, però creure-ho no és suficient. Perquè la majoria marxen al cap del temps, i això no m’ho van ensenyar de petita. Els amics de veritat són aquells amb els quals has de travessar un infern, un infern que, amb ells al costat, es converteix en un camí ple de somriures. Amics de veritat? Els puc comptar amb els dits de la mà, perquè si ho penses bé, no és la quantitat, és la qualitat.

Xavier M. Poujarniscle_S 3r A Col·legi Sant Ermengol
1r esglaó. Recordo el meu primer pas.
2n esglaó. Recordo el meu primer xut.
3r esglaó. Recordo el meu primer amic.
4t esglaó. Recordo la meva primera baralla.
5è esglaó. Recordo la meva primera festa.
6è esglaó. Recordo el meu primer i últim amor.
7è esglaó. Recordo el meu casament.
8è esglaó. Recordo el posterior patiment.
9è esglaó. Recordo la desolació quan ella va morir.
10è esglaó. Recordo quant vaig patir.
Deu moments per recordar, deu segons fixats, deu esglaons a pujar, un últim pas a avançar abans de caure des del gran altar.

Èric González Duro_S3B Col·legi Sant Ermengol
Tot va transcórrer molt ràpid. Mentre prenia un bany amb les meves amigues, com cada matí, la gran porta es va obrir. Aquesta vegada vam ser nosaltres les escollides. Es va destapar l’ampolla, i totes juntes, i ben apretadetes ens vam endinsar en uns túnels foscos i lliscants. Ens vam dividir en arribar a una gran piscina. Jo vaig baixar a poc a poc per un altre túnel, més esgarrifós que l’anterior. Quan ja començava a acostumar-me a la sensació un sotrac molt gran va fer que sortís disparada, i en aquell moment, vaig desaparèixer. Pfffff

Joel Gonçalves_3r B CE María Moliner
Avui fa cinc anys que va néixer el meu germà. Encara recordo quan el pare va portar-lo a casa i jo vaig saltar d’alegria. Em va dir que la mare s’havia de quedar uns dies més a l’hospital. El pare va tornar a l’hospital, i em vaig quedar jo sol amb el meu germà. Vaig abraçar-lo amb molta delicadesa. Dormia. Era molt bufó. Per un moment vaig pensar les coses que faríem junts, els riures, les complicitats. Podrem fer de tot! De sobte, es va despertar, i començà a plorar. Perquè es tranquil·litzés, li vaig cantar una cançó. El plor va aturar-se. En aquell moment em vaig sentir molt feliç de tenir-lo als meus braços, em va mirar i va somriure.

Tania Da Rosa_3r B CE María Moliner
El Sergi es trobava fent fotos al costat de l’estany del parc amb la lluna plena de fons. De sobte, va divisar el més bell que l’objectiu de la seva càmera podria captar mai, una jove de pell pàl·lida i cabell fosc il·luminada per la llum de la lluna. Es va apropar a ella molt a poc a poc, amb por que fos una il·lusió provocada per la màgica nit. A l’altra banda de l’objectiu, la Camil·la estava gaudint de l’agradable brisa, quan va sentir que algú s’hi acostava. Després d’una tranquil·la conversa, la Camil·la va acariciar la cara d’en Sergio i va assegurar que era el més bell que les seves mans havien tocat mai. No calia veure-hi!