Dia: 16 de desembre de 2017

Jessica Brás Martins_3r A Col·legi Maria Moliner

Era al bosc. Tot estava en silenci i tenia por perquè era de nit. Estava assegut sobre una pedra i llavors la vaig veure. Tenia els ulls com dues perles d’or que em miraven fixament, aquell musell allargat d’on sobresortien aquells ullals, aquell pelatge blanc com la neu que no tenia ni una taca. Era una lloba preciosa. Va acostar-se a mi i vaig tenir por que m’ataqués. Amb el seu musell em va fer una suau carícia a la galta. La vaig intentar acariciar i es va asseure al meu costat. Ja no tenia por si estava amb ella. No em volia fer mal. I llavors ho vaig saber. Tot havia estat un somni després del qual, com sempre, em despertava.

Dana Ortiz López_3r A Col·legi Maria Moliner
Quan érem petits tots crèiem en els monstres de sota el llit, dins l’armari… Anem creixent i els monstres van desapareixent, perquè anem madurant i ens adonem que això ens ho deien els nostres pares per espantar-nos i per fer-nos anar a dormir d’hora, igual que el Coco, el monstre inventat que ens agafa si no ens portem bé.
Però a mesura que anem creixent, que entrem a l’adolescència, ens adonem que els monstres sí que existeixen… Són els propis companys de classe, la pròpia gent que et rodeja, i és quan penses que els monstres dels quals ens advertien de petits són de veritat i que cal malfiar-te de la gent del teu costat…