Punt i coma

Julia Giménez_3r D EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA
Em sento estranya, com si em faltés l’aire però quelcom inhumà m’ajudés a respirar. Veig, sento però no em puc moure. Cada dia, el mateix: els meus pares em visiten, ploren i marxen. S’ha convertit en una rutina que no entenc. Llavors m’incorporo i dic: “Papà, mamà, estic bé! Què us passa?”. Sembla que no m’escolten. Quan miro a sota, el llit on estic estirada i els cables que m’envolten desapareixen i, de sobte, també l’habitació d’hospital on dormia i passava el dia. Ara estic en una illa, on el vent corre en contra meu, jo la conec! Decideixo saltar d’una gran cascada i, de cop, entro en un son profund del qual no puc escapar.