Adrián Casado_3r BEA 2A ENS ENYANÇA Sta. COLOMA
Des que recordo, sempre ha tingut aquest somriure sinistre, un que li va d’orella a orella i que mai desapareix del seu rostre. No té cabell ni nas, tampoc ulls. És com si fos només pell blanca, ja que és tan pàl·lid que sembla invisible. Els seus braços acaben en unes mans amb les ungles molt punxegudes i negres, a més de podrides. Fa uns dos metres i sempre em diu que no cridi. Sovint demano als meus pares que vinguin a l’habitació a fer-lo fora, però no el veuen. Sembla que l’únic que adverteix aquesta presència estranya soc jo. Però tot passa quan surt el sol i sento la veu de la mare cridant-me perquè baixi a esmorzar.