Dia: 6 de maig de 2018

Marc Gonzàlez_3r D EA 2A ensenyança d’Encamp

Quan ens despertem, sabem que estem vius gràcies a ells, perquè pots veure tot al teu voltant i com és de meravellós el món, la pluja, la neu, el sol, etc. Els ulls són de mil formes i colors diferents, des de negres fins a blaus com el cel d’un dia radiant d’estiu. Gràcies a ells podem saber el que mengem, el que fem, el que passa al voltant nostre i els mateixos perills, i no sé què faríem sense ells. Deu ser molt dur ser cec, despertar i no veure res. Tampoc saber de quin color són les coses, perquè al ser cec no saps què és el verd o el rosa i tampoc veure la teva parella que portes tant de temps i no saber com és físicament.

Maria Ubach Torres_3r D EA 2a ensenyança d’Encamp

Sobre meu s’estenen milers de cuques de llum; els estels. Al meu costat només s’hi asseu la gent en què confio i aprecio, tots junts. Ja fa estona que parlem del que va passar ahir. Tots junts sota el meu porxo que mira al bosc. “Sento que em criden”, dic als meus amics mentre m’aixeco mig atordit. Ells em pregunten: “qui?” Responc: “sento que em criden”. Els amics intrigats pregunten novament: “qui?” Jo responc: “allà en el bosc fosc, allà en la negra nit sento que em criden, sento que em criden”. I faig el primer pas cap a la foscor. Una força, una veu m’atrau. Les paraules, abans de desaparèixer en el bosc, em criden em criden…